Article del secretari general d’Units per Avançar, Ramon Espadaler.

Aquests dies estem veient amb una barreja de preocupació perplexitat el que està passant a França amb les gravíssims aldarulls generats a partir d’una desproporcionada actuació policial que va acabar amb la vida del jove Nahel M. Un fet que ha desencadenat un allau de protestes violentes que s’han estes ràpidament arreu del país i que, amb gran dificultat, intenta aplacar el Govern Macron.

És evident que cal tornar la pau als carrers i a l’espai public i que cal aturar el vandalisme associat a la protesta. Però tan evident és això com que cal afrontar amb criteri i urgència les causes subjacents a la protesta. El que ha quedat sobradament demostrat és que hi ha una part important de la societat francesa, particularment, però no exclusivament, la gent jove, que no se sent part d’aquesta societat o, pitjor encara, que te el ple convenciment que ningú compta amb ells i que en conseqüència, no tenen futur.

No abordar aquesta realitat, o fer-ho exclusivament des de la vessant de la seguretat, només beneficia una ultradreta que ja ha demostrat abastament allà on governa, que no hi ha respostes simples a problemes complexes.

L’absència de futur que percep una part important dels joves, i no tant joves, de les anomenades banlieues, té molt a veure amb la fallida d’almenys un dels pilars bàsics de l’Estat del Benestar: el de l’educació. Però hi ha molt més en el fons de la protesta: la fallida de la família, la incapacitat d’assumir deures com a contrapartida indissociable de l’atorgament de drets o la permissivitat desmesurada davant actituds incíviques, primer, i/o delinqüencials més tard, són algunes de les causes a tractar.

Tan errònia és una mirada bonista, com una policial exclusivament per acostar-se al problema. Totes dues, l’acció únicament policial i l’omissió bonista, beneficien els populismes, si no directament la xenofòbia. Hi ha d’haver moltes i diferents maneres de ser francès, totes amb el denominador indissociable de l’atorgament de drets, l’exigència de deures i l’existència d’uns valors compartits mínims, de matriu humanista. Al capdavall, el vincle entre les persones i entre aquestes i la comunitat no és res més que un contracte social que, quan funciona, enriqueix tant la persona com la comunitat.