La capacitat de sorprendre de l’independentisme ratlla l’infinit. Vegeu, sinó, l’última pensada de Carles Puigdemont consistent en recórrer davant el Tribunal Constitucional la resolució de la Mesa del Parlament que li retirava la possibilitat de delegar el vot en compliment, per cert, d’una resolució del Tribunal Suprem.

Encara tinc a la retina la fotografia que va difondre el mateix Puigdemont a les xarxes,  essent aleshores President de la Generalitat, en la qual feia ostentació de l’incompliment de fins a cinc requeriments del Tribunal Constitucional en el context dels preparatius de l’1 d’Octubre. Un tribunal, el Constitucional, que ell considerava mancat de legitimitat i propi de sistemes no democràtics, com no s’ha cansat de dir i repetir a tants fòrums internacionals on ha estat convidat. I, ves per on, ara, en un exercici de cinisme difícilment superable, ha decidit demanar-li empara. Una petició sense sentit quan parteix, com és el cas, del no reconeixement de l’autoritat i legitimitat del Constitucional.  Però els despropòsits són tants i tant variats que hauria acabat passant desapercebut si no fos perquè, a més d’exhibir una palmària incoherència, també projecta un altre realitat no menys preocupant: la desconfiança profunda que hi ha entre els dos socis que formen Govern a Catalunya. Recórrer una decisió de la Mesa, és recórrer contra una decisió impulsada, assolida i beneïda pel president del Parlament, el republicà Roger Torrent. I per si això no fos prou, a sobre ens assabentem que, contràriament al que s’havia anunciat des de Waterloo, el President Torrent se‘n va assabentar a traves dels mitjans de comunicació, i així ho ha fet saber.

No sé quan de temps es pot sostenir un govern sobre unes bases tan inestables i tan profundament contradictòries. Intueixo que el poder que tenen a les seves mans és una raó de pes per mantenir-se units per damunt de circumstàncies com aquesta. Però si alguna cosa és certa, és que mentre els dos socis de govern es miren de reüll i es fan aquestes jugades, el que fan és deixar de fixar la seva atenció en els temes dels que s’haurien d’ocupar i que no són altres que els que preocupen al gruix de la ciutadania catalana: el funcionament de la sanitat, l’atenció dels més dèbils davant els evidents riscos d’exclusió o la necessitat de ser proactius en la defensa i promoció dels nostres sectors productius que, al capdavall, són els que generen la riquesa imprescindible per sostenir els pilars de l’Estat del Benestar. Però no: el nostre Govern, teledirigit des de Waterloo en el que és un menysteniment flagrant de les nostres institucions, continua entestat en les seves lluites intestines. Deplorable.