Fiscalitat social


Article d'Antoni Durán-Sindreu publicat al diari La Vanguardia de 19 d'octubre de 2019


L’adjectiu social impregna avui les nostres expres­sions. Es parla de justícia social, d’empresa social, d’economia social, de responsabilitat so­cial, d’Estat social, etcètera. Tot i això, coincidint tots amb l’adjectiu, no coincidirem segurament en la seva dimensió pràctica. Sigui com sigui, fa temps que advoco per una fiscalitat social o, millor, socialment responsable. Però quin és el seu ­fonament?


La idea sorgeix del convenciment que l’Estat està al servei de les persones, i no al revés, i que, per tant, la seva funció essencial és promoure les condicions que permetin que les persones desenvolupin de forma lliure i responsable el seu ple potencial en nom d’una finalitat última i comuna que és la vida digna. Des d’aquesta perspectiva, el denominat principi de subsidiarietat reserva la intervenció de l’Estat a aquells casos en els quals les institucions inferiors, com la família, les oenagés o d’altres, no siguin capaces d’atendre en primera instància les necessitats que té la persona.


En aquest context, el contribuent no és un més de la massa que paga i poc més. És un ciutadà responsable a qui se li exigeix una participació activa i compromís en el projecte de convivència comuna del qual forma part. Ser contribuent és doncs sinònim de ciutadà actiu, compromès i socialment responsable.


En cas de comportar-se així, la conseqüència és el premi ­fiscal. Per què? Doncs perquè si amb una actitud socialment responsable una empresa contribueix a reduir les bretxes sa­larials, les desigualtats de gènere, i ajuda a una economia més sostenible i respectuosa amb el medi ambient, està alliberant de recursos l’Administració perquè aquesta intervingui amb idèntica finalitat. A més, i des de la llibertat, s’incentiva així un comportament socialment responsable i participatiu. I no és el mateix, sens dubte, exigir i san­cionar que premiar. Però vegem un altre exemple. Si un ciutadà lloga a preus socials immobles els destinataris dels quals són determinats col·lectius, és obvi que des de la llibertat s’està comprometent amb determinades polítiques socials i renunciant al plus de lloguer que el mercat li permet. Tal comportament requereix també el corresponent premi. El mateix passa amb qui decideix retornar a la societat part de la riquesa per la qual ja ha tributat amb la finalitat de destinar-la a projectes socials.


Al cap i a la fi, es tracta de discriminar positivament qui actua de manera socialment responsable i compromesa. Òbviament, no s’han de castigar els qui des de la llibertat decideixin no fer-ho, sinó fer que suportin sense més ni més la fiscalitat que amb caràcter general s’estableixi, sempre que amb la seva actitud no contravinguin l’ordenament jurídic, perquè en aquest cas es procediria a la sanció.


Això és per a mi fiscalitat social i cap a on cal caminar en nom d’un nou contracte social.


Qui actua de manera socialment responsable mereix ser premiat

3 views