Si existeix un cas català és perquè hi ha un cas espanyol”, diran aquells que han recorregut la nostra història de dalt a baix i fins al fons, on ja no es pot distingir la història de les seves llegendes. És al segle XX quan se centra el colossal esforç de donar sentit i sortida política, econòmica i cultural al conflicte entre Catalunya i Espanya.

Avui, la màgica i desgastada paraula conllevancia que va expressar José Ortega y Gasset és una de les expressions més recorregudes per fer portable als espanyols el fibló constant de la realitat política catalana sobre la política espanyola. Cada nou repte català, com la Mancomunitat de Prat de la Riba, l’iberisme de Francesc Cambó, el primer Estatut de Francesc Macià o l’Estatut de Pasqual Maragall, han representat opcions que no han acabat mai de determinar-se de manera òptima i han estat finalment no assimilades pel mateix Estat espanyol que al seu dia les va encimbellar com a possible solució.

Però un dels grans reptes que ha d’afrontar l’Estat espanyol a Catalunya és convèncer un gran nombre de catalanistes moderats que el projecte d’Espanya s’ha de fer també des de Catalunya. Madrid no ha d’oblidar que perquè el catalanisme assumeixi el projecte d’Espanya com a propi ha de fer una “gran heroïcitat”, com va indicar al seu moment Joan Maragall, per “vèncer l’impuls d’apartament en què va néixer; vèncer les seves rancúnies i les seves impaciències, i vèncer un bell somni”.

Qui tindrà per fi el valor de fer un projecte nou per a Espanya? No fer-ho suposa que el riu subterrani on es forgen les noves sensibilitats polítiques i que ha anat creixent des de l’enfonsament del Prestige, els atemptats de l’11 de març, la crisi econòmica del 2006, les mobilitzacions del 15-M i l’independentisme desbordi el riu visible del poder de l’Estat.

La convocatòria de les eleccions té l’efecte de triomfar sobre l’independentisme polític aturant la seva forma constant i illegal de conduir els seus interessos polítics. El 21 de desembre és el moment clau per iniciar la recuperació, des del catalanisme moderat, de les institucions catalanes. Qui tingui el valor d’obrir el projecte d’Espanya tindrà al seu costat el catalanisme moderat, capaç de “vèncer un bell somni”.