Eleccions i fiscalitat

Article d’Antonio Durán-Sindeu publicat a La Vanguardia

Abaixar o apujar els impostos són les dues grans opcions que les diverses forces polítiques ens plantegen.

Mentre que uns suggereixen apujar-los en nom d’una justícia social més gran, d’altres proposen d’abaixar-los per alleujar la pèrdua del poder adquisitiu de les rendes més vulnerables. Però, és aquest el debat? Personalment, crec que no.

El gran problema és que la pressió fiscal no es distribueix d’una manera equitativa

El debat, segons la meva opinió, ha de ser si l’esforç fiscal avui s’està distribuint adequadament entre els diversos tipus de renda. I la resposta és que no.

En efecte. Les rendes altes, o, més aviat, les molt altes, no fan avui un esforç fiscal equivalent o igual al de les rendes mitjanes i baixes.

Tot i això, l’únic culpable d’això són els governs d’un color o d’un altre, que, per diverses raons, no han adoptat les mesures adequades per corregir-ho.

És cert que el Govern central actual ha provat de millorar la situació. Però és cert, també, que ha fracassat en el seu intent per la seva extrema obsessió amb les grans empreses i fortunes. 

Obsessió, dic, per no saber diferenciar entre riquesa i fiscalitat. En efecte. El problema no és guanyar molts diners, sinó si l’esforç fiscal que ha de fer qui genera més riquesa és equivalent al que se li exigeix a qui n’obté menys. El problema, en definitiva, és que la pressió fiscal no es distribueix d’una manera equitativa. Però que s’entengui bé. No em refereixo a l’IRPF, sinó a la progressivitat real del conjunt del sistema tributari. I això no té res a veure amb la necessitat de crear la màxima riquesa possible.

Aquella inequitat, o falta d’un esforç fiscal igual, és encara més gran si els supòsits de vulnerabilitat augmenten i la riquesa es distribueix d’una manera molt desigual.

Però el problema no són els empresaris, ni els molt rics, ni els beneficis de les grans empreses. No. El problema és l’obsessió dels nostres polítics a alimentar les alternatives extremes sense cap esforç per intentar consensuar els punts que els uneixen: riquesa i equitat. En efecte. Tan important és reconèixer la necessitat de crear riquesa, com que el seu objectiu és garantir el bé comú. Objectiu que s’aconsegueix amb polítiques que destinades a garantir una vida digna, això és, una vida sense risc d’inclusió en el llindar de la pobresa. Vida digna no vol dir garantir una renda mínima, sinó un treball digne.

I sí. És cert. Els uns i els altres tenen receptes diferents. Però el seu objectiu és el mateix.

En conseqüència, desincentivar els extrems exigeix unir-se en el que és bàsic: dignificar la creació de riquesa i consensuar-ne la justa distribució. I això demana reconèixer que el conjunt del nostre sistema tributari no és tan equitativament progressiu com hauria de ser i que, per tant, és necessari adoptar les mesures correctores que siguin procedents.

L’únic problema és que reconèixer-ho no els agrada a uns, i exagerar-ho és el que els agrada als altres. Mentrestant, els extremismes s’alimenten.

Comparteix

Comentaris

Segueix-nos

Sigues part activa del diàleg per construir una Catalunya capdavantera.

Fes-te simpatitzant

Vull ser simpatitzant

Fest-te simpatitzant

Vull ser simpatitzant

Units per Avançar és un partit polític humanista, catalanista i democristià format per un equip humà de professionals que aporta solucions reals per a les persones i crea les condicions necessàries perquè, tots plegats, puguem contribuir al rellançament d’una Catalunya capdavantera, una millor Espanya i una Europa més forta, que ens faci sentir orgullosos.

Fes-te simpatitzant