ODS #4

 Educació de qualitat i suport a la gent jove.

Fem que Catalunya funcioni

ODS #4

 Educació de qualitat i suport a la gent jove 

Fem que Catalunya funcioni

 Educació de qualitat i suport a la gent jove.

(ODS 4)

L’educació i la formació són condicions importants per a la configuració integral de la persona, per a l’exercici dels nostres drets de llibertat i per al compliment dels nostres deures cívics. Els pares són els primers i principals educadors dels fills i filles i, com a contrapartida, els correspon el dret a educar-los, a triar la formació que desitgen per als seus fills, el model pedagògic, el tipus d’educació, l’ideari i l’escola. L’objectiu de l’educació, tant formal com no formal, és formar i desenvolupar íntegrament persones lliures. Només es pot educar per a la llibertat des de la llibertat. Des de la llibertat de creació i d’elecció de centres docents,  i des de la llibertat de triar i configurar l’ideari.

En relació a les persones joves, creiem que si en tenim cura assegurarem un món millor per a les generacions futures. Per aquest motiu, és prioritari adoptar un enfoc concret acord amb tot allò que els afecta com l’accés a l’educació, l’habitatge, la salut o l’ocupació.

L’educació i la formació són condicions importants per a la configuració integral de la persona, per a l’exercici dels nostres drets de llibertat i per al compliment dels nostres deures cívics. Cal que l’Educació contribueixi al desenvolupament de la personalitat, transmeti la cultura, proporcioni coneixements especialitzats i aptituds socials, i correspongui a les exigències del desenvolupament social i econòmic de Catalunya tot formant per al món laboral i professional.

La família, com a procés de socialització primari, constitueix el primer hàbitat de l’aprenentatge comunitari. Els pares són els primers i principals educadors de llurs fills, i en aquest camp tenen fins i tot una competència fonamental: són educadors perquè són pares.

Els pares, com a transmissors de valors, són els principals i primers responsables de l’educació dels seus fills i filles. Com a contrapartida a aquesta responsabilitat, els correspon doncs, el dret d’educar-los, el de triar la formació ètica, moral i religiosa que desitgen per als seus fills, el model pedagògic, el tipus d’educació, l’ideari i l’escola que desitgen.

L’objectiu de l’educació és formar i desenvolupar íntegrament persones lliures. Però només es pot educar per a la llibertat des de la llibertat. Des de la llibertat de creació i d’elecció de centres docents,  i des de la llibertat de triar i configurar l’ideari. La llibertat d’elecció de centre no constitueix un element més de la qualitat del sistema educatiu, sinó un dret fonamental emparat en al legislació i pressupòsit del sistema.

Així, Units defensa absolutament aquest elements:

  • Defensem la lliure elecció de centres per part dels pares dins la xarxa de centres públics, concertats i privats i conformen el servei públic d’educació a Catalunya, garantint el dret a una educació de qualitat.
  • Defensem el dret dels pares i mares, reconeixem el dret a la promoció d’escoles i iniciatives educatives que, amb el seu projecte o caràcter propi, formin part del Servei Educatiu de Catalunya, segons estableix la LEC de 2009.
  • Defensem el nostre “model educatiu català”, ric amb tradicions pedagògiques i centres escolars amb una constant innovació. És a  dins el “model d’escola catalana” a on l’educació diferenciada no pot restar aliena en aquesta defensa, com un model més a complementar la llibertat de les famílies alhora de triar centre educatiu
  • Defensem el model català d’immersió lingüística com a model pedagògic i de cohesió.

Pel què fa referència a la gent jove, la ONU estima que els joves, entenent com a tal els compresos entre els 15 i 24 anys, hauran augmentat en un 7%, arribant quasi a 1.300 milions a l’any 2030. Tenint en compte que una de les prioritats tant de l’Agenda 2030 com del nostre partit és que ningú es quedi enrere és obvi que la joventut ha de merèixer una atenció especial: ells són el nostre futur. Tenir cura dels joves ens assegurarà un món millor per a les generacions futures. En aquest sentit entenem que hi ha diferents aspectes que els afecten prioritàriament com per exemple l’accés a l’educació, l’habitatge, la salut i l’ocupació. Ens tots aquests àmbits hem d’impulsar mesures concretes i específiques per als joves.

Temes que treballem, analitzem i desenvolupem en aquest apartat

  • El dret a l’educació. Avaluar la situació a Espanya, Europa, món

  • Dret dels pares a escollir l’educació dels fills

  • Marc legal a Espanya

  • El model educatiu català

  • La immersió lingüística

  • Formació i mercat laboral

  • Joventut. Formació i mercat laboral

  • Polítiques educatives a Catalunya i Espanya

  • Recursos destinats a educació i recursos necessaris

  • Una mirada des dels territoris

  • Temes de debat per avançar

L’ODS 4 A CATALUNYA EN POQUES PARAULES


A dia d’avui, la formació de la població ha sofert un procés de millora significatiu tan a Espanya com a Catalunya. No obstant, segueixen vigents qüestions relatives a l’abandonament acadèmic prematur, les diferències territorials en trajectòries educatives, la segregació escolar, un mercat laboral força dependent del sector serveis, la temporalitat i precarietat de la població jove ocupada, entre d’altres.  

L’àmbit del Metropolità de Barcelona, atrapa el talent jove d’altres territoris de Catalunya, fenomen que també s’ha observat a algunes de les ciutats més grans, com Tarragona i Girona. Això, no només genera sobrepoblació i saturació del mercat immobiliari barceloní, sinó també una fugida de treballadors altament qualificats dels demés àmbits territorials. Per això, són necessàries mesures locals per incentivar les economies menys dinàmiques o que tenen una elevada dependència del turisme, també una oferta educativa més variada, polítiques que vagin en direcció de resoldre la problemàtica de la tardana emancipació juvenil, entre d’altres. 

És igualment rellevant preservar el sistema d’immersió lingüístic català, per ser un model educatiu únic i element clau de cohesió social. Els canvis demogràfics dels últims anys evidencien certes mancances en les polítiques lingüístiques que fins ara s’aplicaven, sobretot en els territoris on el coneixement i ús de la llengua catalana són molt inferiors si es comparen amb el castellà. La institució educativa és precisament un dels àmbits en el que es podria potenciar més l’ús del català entre la població, però els desacords a nivell nacional posen en dubte la continuïtat d’aquest sistema educatiu. 

En definitiva, una educació de qualitat és un gran motor de canvi social i econòmic, imprescindible per una societat democràtica pròspera. 

El dret a l’educació a ESPANYA, EUROPA I MÓN 


El nivell educatiu ha millorat significativament tant a Espanya com a Europa en la última dècada. En termes de taxes d’escolarització espanyola encara hi ha diferències significatives entre territoris, sobretot en les etapes de l’educació infantil i d’estudis superiors. La majoria d’edat és el moment on més davalla l’escolarització: les trajectòries educatives varien molt de territori a territori. No obstant, l’abandonament escolar ha millorat, així com la promoció de curs a l’ensenyament secundari obligatori.  

Pel contrari, entre els problemes més evidents del sistema educatiu espanyol es troben la modernització de la formació professional, afavorir la participació en ensenyament relatius als STEM (Ciències, Tecnologia, Enginyeries i Matemàtiques), una major inversió en educació, entre d’altres. Així mateix, després de la pandèmia, la bretxa digital ha afectat a la igualtat d’accés a l’educació, generant conseqüències que poden tenir els seus efectes a llarg termini. Un altre factor rellevant és el nivell socioeconòmic de les famílies, ja que en funció d’això la trajectòria educativa dels fills/es serà probablement més curta o més llarga. 

Per Europa, les dades mostren per una banda que l’escolarització entre 3 i 5 anys és bàsicament universal i, per l’altre que hi ha hagut un increment a l’escolarització a l’Educació Primària. Les dades mostren, també, que de la població graduada de batxillerat, hi predominen les dones, no obstant, encara hi ha una forta feminització o masculinització de determinades carreres universitàries. Això mateix s’observa a certes formacions professionals. És rellevant destacar que una millora en l’accés a l’educació de les dones no es tradueix en igualtat d’oportunitats laborals. De fet, les dones es veuen més afectades per l’atur i la temporalitat dels contractes. 

Altrament, la Unió Europea té tres tipus de sistemes educatius. El primer és l’educació principal que tots els estudiants segueixen: Educació Primària i Secundària Obligatòria, i acostuma a tenir continuació en un mateix centre –patró típic als països nòrdics–. El segon tipus és on són dos centres diferenciats els que imparteixen els nivells educatius mencionats; tots els estudiants segueixen un mateix programa –a Espanya i gran part de la Unió Europea–. Finalment, el tercer sistema és aquell en el que es guia als estudiants després d’acabar l’Educació Primària, per continuar uns estudis generals o vocacionals (típic a Alemanya o a Holanda, per exemple). 

En relació a la joventut de la Unió Europea, la majoria de la població d’entre 15 i 19 anys segueix estudiant. Tanmateix, hi ha disparitats territorials en la trajectòria d’estudis postobligatoris. No obstant aquesta situació deriva al seguiment d’estudis superiors pe part de la població. Pel contrari, s’observa una baixada generalitzada d’abandonament prematur escolar els últims anys a Europa, essent Espanya el país que presenta una de les taxes més elevades.  

Addicionalment, encara queda molt camí per recórrer en termes d’igualtat d’oportunitats educatives. Els estudiants veuen afectat el seu rendiment acadèmic, la durada dels estudis, i demés, en funció de les condicions econòmiques i de vida de la llar. Per exemple, les dades indiquen que els estudiants d’origen estranger i dependents econòmicament dels seus pares o tutors legals, mostren rendiments educatius més baixos, una relació directa amb l’estatus socioeconòmic de la família. Encara hi ha molts estudiants en risc de pobresa i exclusió social, com també amb dificultats d’accés a la higiene, en funció del país europeu analitzat. 

Al món l’educació ha millorat substancialment, tot i així, continuen els contrastos entre regions. L’escolarització primària, per exemple, supera el 90% a Europa, Amèrica, est i sud-est asiàtics i Oceania. A l’Àfrica, com també al centre i al sud asiàtics s’ha millorat molt en els últims anys, però encara no s’ha pogut arribar a una taxa del 90%.  

No es pot dir el mateix de l’absentisme a primària i secundària, perquè s’ha mantingut més o menys en els mateixos nivells els darrers anys. Mundialment, l’absentisme a secundària se situa en un 16%, i la davallada més significativa en termes d’escolarització és a l’educació secundària no obligatòria (un 35%), precisament perquè és voluntària i molts estudiants es veuen obligats a iniciar-se al mercat laboral. El gènere també és un factor que té influència en la trajectòria acadèmica. Malgrat a nivell global el sexe femení suposa 50% de l’abandonament escolar, en funció de la regió analitzada existeixen importants disparitats. Per exemple, en determinades regions asiàtiques i africanes, més noies que nois abandonen els seus estudis, i també tenen més probabilitat de ser excloses del sistema educatiu només pel fet de ser dones. Tanmateix, globalment les dones presenten taxes més baixes d’alfabetisme (literacy rates) que els homes, però novament, depèn de la regió estudiada.  

Pel que fa a l’Educació Superior, més dones hi han pogut accedir, en gran mesura per la visió social generalitzada de l’oportunitat d’ascens social que suposa l’educació, que no pas pel desenvolupament de polítiques de discriminació positiva. Als estudis de Grau i Formació Professional Superior, les tendències de feminització i masculinització de determinades carreres s’accentuen novament. Als Màsters i Doctorats hi ha una caiguda important de dones matriculades, principalment per motius de conciliació de la vida personal i professional. 

El dret a l’educació està inclòs a la Constitució Espanyola, com també a les diverses constitucions arreu del món. A nivell internacional, múltiples institucions i organitzacions el contemplen com un dret social fonamental; la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, la Convenció sobre els Drets del Nen de Nacions Unides, o la Declaració Universal de Drets Humans. 

Dret dels pares a escollir l’educació dels fills 

Juntament amb el Dret a l’educació, s’inclou un altre dret clau de les democràcies contemporànies: el Dret dels pares a escollir l’educació dels seus fills. També està reconegut internacionalment com un dret preferent, per exemple, per la Declaració Universal dels Drets Humans. És essencial perquè bàsicament és la llibertat dels pares en les seves preferències d’escollir una educació d’acord amb els valors personals. 

A Catalunya, el dret dels pares a escollir l’educació dels seus fills i filles es regula a través del procés d’admissió dels estudiants als centres públics i concertats finançats amb fons públics, o bé, l’elecció d’un centre de titularitat privada. La sol·licitud de plaça permet escollir un determinat número d’escoles de preferència i ordre. No obstant, depèn de les places existents i de la demanda, ja que si hi ha més places demandades que l’oferta existent, s’aplicaran uns criteris d’elecció de l’alumnat (normalment, en relació a si hi ha germans al centre, si els progenitors o tutors legals hi treballen, la distància del centre al domicili de l’estudiant, el lloc de treball dels pares, etc.).  Allò que s’observa és una reglamentació excessiva per part de l’administració educativa que altrament limita el dret dels pares a escollir centre educatiu.

D’altra banda, és important incidir en la segregació escolar existent a Espanya, i de com el sistema educatiu actual la perpetua. En molts casos, les famílies amb rendes més elevades poden permetre’s l’abonament en centres de titularitat privada o concertada, mentre que les famílies més vulnerables amb falta de recursos només poden afrontar costos de centres de titularitat pública. Malgrat els pares puguin escollir més d’un centre per ordre de preferència en el moment de matricular als seus fills, diversos estudis suggereixen que a Espanya el que més es té en compte en el procés d’admissió a centres públics és la proximitat d’aquests al lloc de residència. D’aquesta manera es perpetua una segregació escolar que a la llarga redueix la capacitat d’elecció d’educació de les famílies, a més de tenir un evident efecte en les taxes d’abandonament escolar. 

Per això, són necessàries mesures per oferir un ensenyament equivalent al de titularitat concertada o privada en termes de qualitat de la docència, de continguts, de classes de reforç i demés, com també incloure innovació i prestigi dels centres públics que generin atracció i puguin disminuir la segregació. Un finançament adequat també és important, i acompanyament a les famílies. 

És en aquest punt a on cal un marc regulatori transparent i suficient envers el finançament dels centres educatius, assolint llavors la gratuïtat de l’educació i permetent un junt dret de les famílies alhora d’escollir centre educatiu. En cas contrari genera un greuge econòmic a les famílies.

Marc legal a Espanya   


Constitució Espanyola (1978): 

CAPÍTULO II.  

Artículo 27. (CE). De los derechos fundamentales y de las libertades públicas. 

1. Todos tienen el derecho a la educación. Se reconoce la libertad de enseñanza.

2. La educación tendrá por objeto el pleno desarrollo de la personalidad humana en el respeto a los principios democráticos de convivencia y a los derechos y libertades fundamentales.

3. Los poderes públicos garantizan el derecho que asiste a los padres para que sus hijos reciban la formación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones.

4. La enseñanza básica es obligatoria y gratuita.

5. Los poderes públicos garantizan el derecho de todos a la educación, mediante una programación general de la enseñanza, con participación efectiva de todos los sectores afectados y la creación de centros docentes.

6. Se reconoce a las personas físicas y jurídicas la libertad de creación de centros docentes, dentro del respeto a los principios constitucionales.

7. Los profesores, los padres y, en su caso, los alumnos intervendrán en el control y gestión de todos los centros sostenidos por la Administración con fondos públicos, en los términos que la ley establezca.

8. Los poderes públicos inspeccionarán y homologarán el sistema educativo para garantizar el cumplimiento de las leyes.

9. Los poderes públicos ayudarán a los centros docentes que reúnan los requisitos que la ley establezca.

10. Se reconoce la autonomía de las Universidades, en los términos que la ley establezca.

A partir del que estableix la Constitució, trobem la següent legislació que estipula el marc legal educatiu a Espanya: 

Ley Orgánica 3/2020, de 29 de diciembre, por la que se modifica la Ley Orgánica 2/2006, de 3 de mayo, de Educación.  

Ley Orgánica 8/1985, de 3 de julio, reguladora del Derecho a la Educación.  

Real Decreto-ley 31/2020, de 29 de septiembre, por el que se adoptan medidas urgentes en el ámbito de la educación no universitaria.  

Ley Orgánica 3/2022, de 31 de marzo, de ordenación e integración de la Formación Profesional.  

Real Decreto 157/2022, de 1 de marzo, por el que se establecen la ordenación y las enseñanzas aurien de la Educación Primaria. 

Real Decreto 217/2022, de 29 de marzo, por el que se establecen la ordenación y las enseñanzas mínimas de la Educación Secundaria Obligatoria.  

Real Decreto 640/2021, de 27 de julio, de creación, reconocimiento y autorización de universidades y centros universitarios, y acreditación institucional de centros universitarios. 

Model educatiu català 

El model educatiu català s’estructura en nivells educatius similars a l’espanyol (segons la LOMLOE 3/2020): 

Educació Infantil. Arriba fins els 6 anys d’edat i té caràcter voluntari. Amb la nova llei, s’ha aconseguit la gratuïtat del primer cicle d’aquesta fase acadèmica, que abans no ho era, però les directrius europees han marcat les polítiques en direcció a millorar la igualtat d’oportunitats educatives independentment de la renda de les famílies. 

Educació Primària. Es troba entre els 6 i 12 anys. Implica l’assoliment d’un conjunt d’elements bàsics per el desenvolupament d’un ésser humà, tals com la cultura, expressió oral, lectura, escriptura, càlcul matemàtic, autonomia, etc. Amb la nova llei, l’Educació Primària queda dividida en tres cicles de dos anys cada un, amb el cicle inicial (dels 6 als 8 anys), el mitjà (dels 8 als 10) i el superior (dels 10 als 12). Després de cada cicle s’elabora un informe valoratiu sobre les competències assolides per l’estudiant, i s’introduiran mesures de reforç escolar en els casos necessaris. Només es pot repetir de curs una vegada i de manera excepcional. 

L’Educació Secundària Obligatòria (ESO) és la següent etapa obligatòria –i també gratuïta– en la qual els estudiants aprenen sobre àrees més especialitzades (tecnologia, ciències, humanitats, arts…), tot i què encara a un nivell inicial. És important destacar que es busca orientar educativa i professionalment als alumnes durant els quatre cursos de l’ESO, és a dir, preparar-los per les properes etapes vitals –ja sigui mitjançant la continuació d’estudis posteriors, o la inserció laboral–.  

Tampoc cal obviar que es forma als alumnes per l’exercici dels seus drets i obligacions com a ciutadans d’una societat democràtica, en una edat clau pel desenvolupament d’un individu, que comprèn dels dotze als setze anys. L’avaluació és contínua i situa al centre la consecució dels objectius establerts a l’hora de promocionar als estudiants al curs vinent. Novament, la repetició de curs és una mesura excepcional, aplicable només després d’esgotar les demés vies disponibles –reforç, tutories personalitzades…–, i com a màxim dues vegades en dos cursos diferents. 

Amb el títol de graduat/da en Educació Secundària Obligatòria, es permet accedir a un Batxillerat o, a una Formació Professional de Grau Mitjà: 

De caràcter voluntari i proposada pel professorat, de realitzar una Formació Professional de Grau Bàsic. Està pensada per alumnes d’entre 15 i 17 anys que desitgin continuar amb la seva formació, però que per determinats factors, no hagin obtingut el títol d’ESO. Els graduats aconsegueixen el diploma d’ESO i també el de Tècnic Bàsic en l’àrea d’especialització corresponent. 

Altrament, el Batxillerat és un període que comprèn als joves d’entre els 16 i els 18 anys, majoritàriament, i està dividit en dos cursos. Té per objectiu preparar als estudiants per accedir als estudis universitaris –mitjançant la realització d’una prova d’accés–, o bé, a uns estudis de formació professional –també, en molts casos, requereix d’una prova d’accés–. De manera excepcional i per raons personals, es podrà realitzar el Batxillerat en tres cursos. Respecte a l’avaluació, els alumnes podran promocionar de curs si els objectius s’han complert i com a molt els quedin pendents dues assignatures. Però, al segon any, totes han d’estar aprovades; només si el professorat així ho decideix, es permetrà l’obtenció del títol amb una assignatura no superada. 

Amb relació a l’alumnat amb necessitats educatives especials, es garanteix la seva escolarització a través dels centres ordinaris, o de centres d’Educació Especial, depenent de les necessitats individuals. Pot ser degut a un trastorn (de personalitat, desenvolupament, de conducta, etc.) o una discapacitat (psíquica, motora o sensorial).  

La Formació Professional de Grau Mitjà, seria l’alternativa al Batxillerat, amb la diferència de ser més especialitzat i dirigida al mercat laboral amb un programa de pràctiques professionals en institucions i centres de l’àmbit. Posteriorment, els graduats poden escollir si accedir a la Formació Professional de Grau Superior, o bé, incorporar-se al món professional. 

La Formació Professional de Grau Superior, com estudis superior i competencials últims de la FP. Té dues vies d’accés, o bé a través del Títol de Grau Mitjà o bé del Títol de Batxillerat.

Pel que fa ala FP, cal destacar l’element de Dualitat, és a dir la possibilitat de realitzar una estada en l’empresa com a element formatiu.

A continuació es presenta un esquema de competències en matèria d’educació: 

Administració General de l’Estat (Ministeri d’Educació i Formació Professional). 

CCAA (Conselleries o Departaments d’Educació). Als casos de Ceuta i Melilla són assumides pel propi Ministeri d’Educació i Formació Professional. 

Administracions locals. Gestió educativa a través de Conselleries d’Educació o Instituts Municipals en Educació. 

Centres educatius. Compten amb un cert grau d’autonomia pel que fa als mètodes pedagògics, l’elaboració de projectes educatius, gestió dels recursos econòmics, etc. 

Finalment, cal afegir que les principals diferències del sistema educatiu català i l’espanyol, és la política d’immersió lingüística aplicada, però també, entre els demés objectius diferenciadors i punts forts d’aquest sistema educatiu es troben:  

  • El català com a llengua vehicular​. 
  • La inclusió educativa​. 
  • La innovació metodològica i didàctica. 
  • El plurilingüisme​. 
  • La personalització de l’aprenentatge. 
  • L’emprenedoria​. 
  • La cultura de l’avaluació. 
  • La formació contínua. 
  • La implicació i el compromís de la família en l’escolarització​. 
  • La relació del centre i l’entorn. 
  • La prevenció i la reducció de l’absentisme i l’abandó escolar​. 
  • L’avaluació per competències​. 

La Llei d’educació de Catalunya (LEC) concreta les bases del sistema educatiu català, i amb la seva aplicació Catalunya exerceix les competències d’autogovern en matèria educativa. El català és llengua vehicular i d’aprenentatge. Els centres públics i privats sostinguts amb fons públics han d’elaborar un projecte educatiu que inclogui la immersió lingüística i contempli l’ús del català com a llengua vehicular i d’aprenentatge. 

La immersió lingüística

En relació a la política d’immersió lingüística, s’ha de tenir en compte la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, que contínua íntegrament vigent després de l’entrada en vigor de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol. Aquesta formula els conceptes jurídics de llengua pròpia i llengua oficial, que s’inclouen a l’Estatut d’Autonomia. Català i castellà són llengües oficials, que per tant garanteix als ciutadans i ciutadanes a aprendre les dues llengües i poder-les utilitzar lliurement. El català és considerat com a element diferenciador de Catalunya, factor de cohesió social i d’arrelament al territori. Així mateix, la llei compromet als poders públics i institucions catalanes de protegir el català i promoure’l en l’ús públics en tots els nivells de la vida en societat. Pel que fa a l’educació, com a llengua pròpia de Catalunya, es considera el català com a llengua d’ensenyament per a tots els nivells educatius. 

La normativa relativa a la immersió lingüística també es pot trobar a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006), concretament:  

Article 35 (Títol I, Capítol 3 EAC): Dels Drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament 

  1. Totes les persones tenen dret a rebre l’ensenyament en català, d’acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari. 
  2. Els alumnes tenen dret a rebre l’ensenyament en català en l’ensenyament no universitari. També tenen el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l’ensenyament obligatori, sigui quina sigui llur llengua habitual en incorporar-se a l’ensenyament. L’ensenyament del català i el castellà ha de tenir una presència adequada en els plans d’estudis. 
  3. Els alumnes tenen dret a no ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual.  
  4. Els alumnes que s’incorporen més tard de l’edat corresponent al sistema escolar de Catalunya gaudeixen del dret a rebre un suport lingüístic especial si la manca de comprensió els dificulta seguir amb normalitat l’ensenyament. 
  5. El professorat i l’alumnat dels centres universitaris tenen dret a expressar-se, oralment i per escrit, en la llengua oficial que elegeixin. 

Malgrat la legislació vigent, els canvis demogràfics dels últims anys han evidenciat la necessitat d’adaptar les polítiques lingüístiques actuals, sobretot en aquells territoris on l’ús del castellà és predominant, i on no es potencia l’ús del català a l’entorn educatiu, com tampoc en la vida quotidiana.   

Per exemple, territoris com el Metropolità de Barcelona han rebut molta immigració on el català es desconeix ja que no és la llegua vehicular en l’àmbit privat, o només s’utilitza en un entorn social, que requereix un acompanyament de polítiques d’adaptació i cohesió lingüística al sistema educatiu i en l’entorn. Un exemple són les Terres de l’Ebre, on la ciutadania majoritàriament fa ús del català als diferents entorns socials i, conseqüentment, els estrangers el parlen considerant-lo un element clau en l’assimilació i inclusió de la cultura i tradicions catalanes. 

Per aquest motius, en l’actualitat, allò que era vàlid fa 20 anys ja no ho és, la qual cosa fa que calgui modificar-ho per poder atendre des d’una perspectiva nova i adient a la realitat plurilingüe de la societat i les aules catalanes.  

Formació i mercat laboral   

Les diferències educatives entre la població s’expliquen principalment per la classe social, el gènere i l’origen de la persona. Les dones són més proclius a allargar la seva formació i tendeixen a assolir nivells d’instrucció més elevats que els homes. En addició, l’objectiu Estratègia Europa 2020 es va aconseguir en el cas de Catalunya, ja que un 44% de la població tenia estudis superiors, 13 punts per sobre de la meta fixada. 

L’abandonament prematur entre joves de 18 i 24 anys nois ha incrementat, mentre que el de les noies ha disminuït. Aquesta és una tendència que recorda al període previ a la crisi econòmica de 2008, moment en el qual hi va haver una pujada de la taxa d’abandonament escolar degut a la incorporació prematura de nois a treballs poc qualificats (amb la pandèmia, molts d’aquests llocs produint un efecte “retorn” al sistema educatiu). En xifres generals l’abandonament educatiu prematur ha disminuït en les últimes dècades, fins que el 2019 va tornar a créixer. 

La taxa de nois que ni estudien ni treballen és del 18,4%, mentre que el de les noies del 14,8% a dades de 2019. Aquesta s’ha anat reduint des de la crisi de 2008. 

A Catalunya i Espanya els resultats són superiors a la resta de països europeus pel que fa a les taxes de risc de pobresa infantil i l’abandonament prematur educatiu. El nivell d’instrucció de les famílies també condiciona significativament l’accés al sistema educatiu, sobretot en relació a l’educació infantil i la formació post obligatòria i superior. També, l’abandonament es redueix a major formació dels progenitors. Es necessiten mesures per haurien davant els efectes de la crisi econòmica provocada per la Covid-19, sinó les desigualtats socioeconòmiques es traduiran en més desigualtats educatives. 

En termes de models educatius, la segregació escolar és elevada a Catalunya i, malgrat s’estigui reduint aquesta realitat, el procés és lent. Els països amb nivells més elevats de segregació escolar tendeixen a obtenir nivells més baixos d’eficàcia educativa. De fet, és el factor que explica pràcticament entre el 20% i el 30% de les diferències de rendiment acadèmic. 

Catalunya és la cinquena comunitat autònoma amb més diferències entre resultats acadèmics (segons la prova PISA) en funció de l’estatus social baix o alt de l’estudiant. Només la supera Madrid, Astúries, Múrcia i La Rioja. Entre aquelles comunitats autònomes on els estudiants presenten aquest contrast entre resultats en menor mesura són la Comunitat Valenciana, Castella la Manxa, les Illes Balears i Galícia. Sobretot, en termes de competència matemàtica i científica, els estudiants d’entorns més humils mostren uns resultats molt més inferiors respecte als de entorns amb rendes més elevades. Així mateix, els segons tampoc mostren el millor rendiment d’entre les demés comunitats autònomes.  

Segons les dades, un increment del nivell formatiu dels joves és una de les solucions per millorar la seva posterior inserció laboral. La població amb estudis superiors té tres vegades menys probabilitats d’estar aturada que el col·lectiu amb estudis bàsics finalitzats. La taxa d’atur per la població amb estudis superiors va ser del 6,1% el 2019, mentre que la d’estudis bàsics o inferiors va ser del 17%. 

L’estructura formativa a Catalunya es caracteritza per una elevada polarització, degut a que hi ha un gran número de persones amb estudis superiors, i també un altre amb estudis bàsics. Això es tradueix en una problemàtica dins del propi sistema ocupacional, ja que hi ha menys població amb estudis mitjans del que realment demanda el mercat laboral. Les ocupacions de qualificació mitjana suposen un 45,1% (2019) del total, mentre que només un 17,8% de la població compta amb aquesta tipologia d’estudis. Això genera un problema de sobre qualificació de la població a la llarga, que després es tradueix en treballs que no equivalen al nivell formatiu. D’altra banda, les ocupacions de qualificació baixa són un 18,3% del total, mentre que un 30,7% de la població té estudis bàsics, molt per sobre de la demanda del mercat laboral. 

No hi ha hagut una millora significativa en les competències a primària i l’ESO per part dels estudiants, el nivell segueix més o menys estancat. És necessària la millora en competències de llengua catalana, ciències i matemàtiques. 

Una altra dada important a tenir en compte, és que les persones amb un nivell d’estudis més baix, tenen tendència a tenir menys coneixements de la llengua catalana, que els graduats universitaris i secundaris. 

Joventut: present i perspectives de futur 

Segons les últimes dades de 2022 (Generalitat de Catalunya) respecte a la joventut, hi ha hagut un augment accentuat en l’ocupació juvenil, situada en un 51,7%. L’atur juvenil d’entre 16 i 29 anys s’ha reduït d’un 23,9% (2021) un 15,7% actualment. Amb un augment de l’ocupació hi ha hagut un increment de la temporalitat de contractes també, però aquesta s’ha reduït per la reforma laboral de 2022 respecte la tipologia dels contractes. La taxa d’emancipació també ha augmentat lleugerament, situant-se en un 19,6%. Tant en l’atur com en la temporalitat, els joves són el col·lectiu més afectat, el que es tradueix en unes pitjors condicions de vida i capacitat d’independitzar-se. La contractació temporal es va establir com a habitual entre la població jove assalariada, variant en funció del cicle econòmic. 

En relació als sectors en els que la joventut treballa, destaca lleugerament el sector dels serveis, amb un 79% dels joves entre 16 i 29 anys treballant-hi. Un 4,6% treballa a la construcció, menys que la població general, conseqüència de la destrucció de llocs de treball per joves en el sector després de la crisi de 2008. Pel que fa a la indústria, ocupa a un 16,3% dels joves. 

L’atur afecta més a les dones que als homes: la taxa d’atur en dones joves es troba en el 16,9%, en contrast amb els homes joves que és de 14,6%. Addicionalment, la joventut de nacionalitat estrangera es veu més afectada que l’espanyola per la taxa d’atur. Un altre aspecte és l’educació, i és que la població jove entre 16 i 29 anys amb estudis obligatoris finalitzats són un 29,3% dels aturats, mentre que els graduats d’educació post obligatòria el 10,1%. 

Vers l’emancipació, la taxa catalana de joves entre 16 i 29 anys que s’han emancipat se situa en un 19,6%, segons les últimes dades de 2022 (fa una dècada aquesta era d’un 30% aproximadament).  

En moltes zones catalanes, els estudiants tendeixen a allargar cada cop més la seva trajectòria acadèmica degut a l’alta demanda de mà d’obra qualificada en certs territoris, o bé, un mercat laboral amb activitat econòmica poc dinàmica. D’altres territoris, en canvi, precisen de mà d’obra poc qualificada, i es hi ha una tendència a la incorporació laboral prematura. D’altra banda, la taxa d’atur és elevada en joves, i també la temporalitat. També, és un col·lectiu força vulnerable en termes de taxa de pobresa. 

En relació a la taxa d’emancipació, aquesta presenta diferències territorials que se solen explicar en funció dels costos de vida i la permanència dins del sistema educatiu. En general, s’observa una fugida de joves cap a les grans ciutats, ja sigui per motius educatius en un principi, i laborals posteriorment.  

Polítiques educatives a Catalunya i Espanya 

A Espanya: 

La Ley Orgánica de la Educación (LOE, 2/2006) es va introduir per el PSOE amb un elevat grau de consens. Va introduir novetats com les assignatures relacionades amb els valors ciutadans i els drets humans, a més a més de declarar la Religió com a voluntària. Es van reduir hores de llengua i literatura. També, es va promoure la possibilitat de passar de curs amb algunes assignatures suspeses, si s’arribava a un acord entre professors i familiars de l’estudiant. 

Al 2013 s’aprova la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE) pel Partit Popular, després del canvi de govern el 2011. Entre els objectius estava reduir l’abandonament educatiu, millorar empleabilitat i emprenedoria. No obstant, va tenir una elevada repercussió social pels retalls d’inversió en educació. Així mateix, tal i com indica l’experta Subirats M. (2014), una de les polítiques públiques més problemàtiques de la LOMCE és que les administracions educatives van passar a tenir permís per dur a terme concursos públics per a construir i gestionar centres concertats en sòl públic. A més, van incrementar notablement les avaluacions amb la llei, posant èmfasi amb els que hauran de repetir en funció de les matèries aprovades; una manera de donar per suposat que una part important de la població en etapa de formació obligatòria no serà capaç de seguir amb el ritme i fracassarà.  

Finalment, Subirats destaca que la LOMCE parla sempre d’homes i de dones, però no preveu cap política d’igualtat de gènere en educació. Aquesta problemàtica no apareix i no es posa èmfasi en el l’educació i el destí posterior de les dones. 

La reflexió de la crítica de Subirats és que la LOMCE està pensada per potenciar sobretot a l’educació privada, aplicant mesures que no afavoreixen a l’educació pública. Per millorar l’educació, és igual d’imprescindible reduir les desigualtats entre famílies, així com buscar disminuir la segregació escolar. 

És important tenir en compte la LOMLOE (3/2020), llei que substitueix a l’anterior LOMCE. Entre els canvis més importants que introdueix (segons la Comissió Europea), està: 

Un increment de les places públiques al primer cicle de l’Educació Infantil. 

La supressió d’itineraris i de la jerarquia entre assignatures a l’ESO. 

Diversificació curricular de programes i cicles de formació bàsica a partir del 3r any de l’Educació Secundària, amb la finalitat d’impulsar l’obtenció del títol de graduat. 

Modificació de criteris de promoció de curs. 

Avaluació diagnòstica a 4t de primària i, a 2n d’ESO. La finalitat serà merament informativa, formativa i d’orientació, no pas d’avaluació. S’estableix per tal d’observar les mesures de millora –individuals i/o col·lectives– als/les estudiants. 

Potenciar la formació professional. 

Canvis administratius i de gestió, sobretot pel que fa a la distribució de competències i a la pròpia organització. 

Les aportacions principals de la LOMLOE, segons un estudi de Gortazar L. (2020) són la integració de matèries a l’Educació Primària i Secundària dirigides al desenvolupament dels coneixements en Drets Humans, la sostenibilitat i d’altres aspectes clau en la socialització dels estudiants i la seva inclusió en la vida ciutadana democràtica. També, s’ha afegit la diversificació curricular abans existent a la ja mencionada LOE, i l’expansió de l’Educació Infantil de primer cicle (de 0 a 3 anys), molt relacionat amb els objectius educatius de la Unió Europea. S’han incrementat els mecanismes d’avaluacions externes, per tal de millorar els diagnòstics i l’anàlisi dels indicadors educatius; l’objectiu final és que els centres vagin mostrant millors resultats a la llarga. Així mateix, s’han inclòs polítiques vers la segregació escolar envers fer els centres concertats gratuïts, mesures que requereixen d’una gran inversió, i que no queda del tot clar com es portarà a terme. 

A més, s’incorpora un mecanisme de rendiment de comptes dirigida al professorat que és funcionari, per tal de lluitar contra la falta de motivació per exercir la professió o bé, un rendiment molt baix de la classe com a conseqüència de la docència rebuda. 

Entre els aspectes criticats està la no concreció de la professionalització docent –tot i què, el Govern espanyol s’ha compromès a fer-ho pròximament, i està desenvolupant les seves propostes a dia d’avui–, un dels eixos educatius estratègics i que s’ha passat per alt en el desenvolupament legislatiu a les últimes dècades.  

Altrament, tampoc s’ha eliminat la possibilitat de no obtenció del títol de l’ESO, i és que a d’altres països europeus ja s’han implementat polítiques relatives a oferir oportunitats formatives d’educació post obligatòria a estudiants que han obtingut un certificat competencial universal. Amb el contrast entre lleis, s’ha pogut observar que la LOMCE no va promoure els resultats d’aprenentatge ni la reducció de l’abandonament acadèmic prematur, quan les mesures esperades eren, per exemple, a motivar i recolzar als estudiants amb més dificultats d’aprenentatge. Un avenç ha sigut la reducció de la repetició a través d’uns requisits menys exigents de promoció de curs, així com un anàlisi per part dels propis professors sobre si l’alumne ha de passar o no de curs.  

A Catalunya: 

Està vigent la Llei d’Educació de 12/2009 en el marc de la Constitució, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya –amb el que es van delimitar les competències educatives tan del Govern de la Generalitat com dels òrgans locals– i les lleis educatives estatals.  

Paral·lelament i en relació a les modificacions que ha suposat la nova LOMLOE, s’han incorporat diferents lleis, normatives i decrets  molt en línia amb les actuacions del Govern Central: 

El Decret 11/2021 de la programació de l’oferta educativa i del procediment d’admissió en els centres del Servei d’Educació de Catalunya, per exemple, aporta novetats relatives a regular la programació de l’oferta educativa, en la prioritat d’igualtat d’oportunitats pels estudiants amb necessitats especials, així com els col·lectius més vulnerables econòmicament –a través d’una inclusió en activitats complementàries, entre d’altres–. També, es redueix el número d’estudiants per grup. Molt en línia de les accions del Govern espanyol per reduir la segregació escolar. 

Resolució EDU/596/2021 per la qual s’aproven les normes de preinscripció i matrícula d’alumnes als centres del Servei d’Educació de Catalunya i altres centres educatius, en els diversos ensenyaments sostinguts amb fons públics, per al curs 2021-2022.  

Decret 150/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. 

Resolució EDU/463/2021 per la qual es determina el preu màxim de la prestació del servei escolar de menjador dels centres educatius de titularitat del Departament d’Educació i el preu de l’ajut individual de menjador escolar per a l’alumnat escolaritzat fora del seu municipi de residència en centres educatius privats concertats i municipals, d’acord amb la planificació feta al mapa escolar, per al curs escolar 2021-2022. 

Instrucció 3/2019, de la secretària general, relativa a la gestió econòmica dels centres educatius públics del Departament d’Educació. 

Destaca la manca de desplegament del Decret 150/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. Aquest no desplegament provoca una gran tensió en molts centres educatius, així com un desencís davant les possibilitats de tenir una escola inclusiva a tots nivells

Recursos destinats a educació i recursos necessaris 

A Catalunya hi ha una falta d’inversió en educació evident. No només s’observen diferències amb la Unió Europea i els països nòrdics, sinó també amb la mitjana espanyola. Ja de per si, la situació d’Espanya és més baixa a la dels països de la UE i encara més dels països nòrdics.  

La inversió catalana en educació és del 3,55% del PIB, mentre que l’espanyola un 4,48% del PIB. No només això, sinó que també, Catalunya destina un 14% de la inversió en Educació a centres de titularitat privada, molt per sobre dels demés països europeus i d’Espanya.  

Referent als centres d’estudis superiors, a Catalunya s’inverteix un 1,18% del PIB, per sobre d’Espanya i de la mitjana europea, però encara per sota de la mitjana nòrdica. De la mateixa manera, el preu per crèdit a Catalunya és de 23,05€, versus 17,32€ de mitjana a Espanya, per tant, el preu de matrícula universitària és més elevat a Catalunya que a altres territoris espanyols. 

Pel que fa a les beques i ajuts als estudis, Catalunya està per sota d’Espanya, ja que inverteix un 0,07% del PIB en aquesta àrea, molt per sota també de les xifres de la UE22.

En resum, el finançament públic en educació a Catalunya es mostra deficitari, no només en comparació amb Espanya però també amb la Unió Europea, el que dificulta la igualtat d’oportunitats educatives en funció del nivell socioeconòmic dels estudiants. 

El model educatiu mediterrani és en certa manera neoliberal. L’alumnat és percebut com una despesa, que per tant ha de pagar la seva pròpia educació independentment dels posteriors ingressos. Això contrasta molt amb els països nòrdics per exemple, on s’ha implantat el model socialdemòcrata, que inverteix molt en educació pública i ajuts a l’estudi, plantejant l’educació com a una inversió als futurs ingressos resultants d’un nivell educatiu elevat –s’ha de tenir en compte, que les rendes més elevades paguen molts impostos als països nòrdics, per tant, és una inversió també en el sentit de la recepció d’impostos posteriorment per part de l’Estat–. 

Una mirada des dels territoris 

ALT PIRINEU I ARAN 

L’Alt Pirineu i Aran té una població amb un nivell d’estudis similar a la majoria de territoris catalans, però experimenta un problema d’envelliment demogràfic i de fugida de talent jove. La principal activitat econòmica és el sector serveis, que està caracteritzat per una estacionalitat de l’oferta turística i la temporalitat dels contractes laborals. Malgrat l’atur general mostra el resultat més baix de tota Catalunya, l’atur juvenil és el més elevat.  

Altrament, l’oferta educativa no és pas nombrosa i diversa, així com la demanda de mà d’obra qualificada no és molt rellevant. Aquests, són factors que propicien un èxode dels joves cap a altres territoris, ja sigui per continuar amb els estudis postobligatoris i superiors, o en definitiva, per motius laborals. 

Per a informació més detallada de l’ODS 4 a l’Alt Pirineu i Aran. 

COMARQUES CENTRALS 

Les Comarques Centrals tenen un nivell educatiu similar a la resta de Catalunya, amb un terç de la població jove graduada d’estudis universitaris. Això està molt relacionat amb l’estructura del mercat laboral, que més enllà del pes principal que té el sector dels Serveis, mostra una important presència del sector Industrial. Aquest últim té molt potencial per desenvolupar-se en els propers anys, i amb la inversió adequada en oferta formativa d’ensenyament superior, l’augment de la inversió privada, així com la millora de la infraestructura comercial, el territori pot esdevenir clau en la retenció de talent jove altament qualificat.  

La llengua catalana és la principal al territori, no només perquè és la inicial per més de la meitat de la població, sinó perquè està present molt per sobre del castellà en tots els àmbits de la vida dels ciutadans. Així mateix, les dades de la última dècada han mostrat una millora significativa en els coneixements tan del català oral, com de la seva comprensió lectora i escrita. Malgrat això, encara és necessari seguir fent esforços per augmentar el seu coneixement escrit i lector, ja que encara no arriben a ser del 90% de la població. S’ha d’incentivar també l’interès d’aprendre el català o millorar-ne els coneixements, així com oferir més i millors recursos per estudiar-lo, sobretot pels importants canvis demogràfics que han viscut les comarques centrals pel que fa als moviments migratoris. 

En relació a la joventut, la taxa d’atur juvenil és similar a la mitjana de Catalunya, però existeixen possibilitats d’emancipar-se més d’hora i sense compartir pis a les Comarques Centrals, com també de tenir descendència. Més de a meitat dels joves tenen un contracte indefinit, i aproximadament el 35% dels ocupats entre 15 i 34 anys estan en una categoria ocupacional alta. Tot i així, encara queda molt camí per recórrer en la millora de les condicions laborals dels joves, com també a l’àmbit de la salut mental, ja que més de la meitat presenten algun grau d’angoixa o depressió. 

Per a informació més detallada de l’ODS 4 a les Comarques Centrals. 

COMARQUES GIRONINES 

El coneixement del català a les Comarques Gironines és millor que a la resta de Catalunya. Tot i així, queden moltes millores per dur a terme, per exemple, en termes d’ús del català per part de la població més jove, ja que només la meitat d’aquesta fa ús exclusiu del català en el seu dia a dia, una xifra que contrasta molt amb la població d’edat més avançada. Això contrasta amb les dades referents als coneixements en comprensió lectora i escrita del català, on els joves sobresurten. De la mateixa manera, a l’àmbit educatiu l’ús exclusiu de la llengua catalana amb companys d’estudi és molt superior a altres àmbits territorials, però encara és d’un 40%. 

Referent al mercat laboral, l’economia de les Comarques Gironines està vinculada principalment al Turisme. Precisament per ser un sector que demanda molta mà d’obra poc qualificada, en termes de formació la població, això es tradueix en un major abandonament de l’ensenyament obligatori, trajectòries acadèmiques més curtes i menys graduats universitaris. En addició, el mercat laboral de les Comarques Gironines presenta desigualtats territorials, ja que per exemple, pel que fa a la taxa d’atur, aquesta està per sobre d’altres territoris catalans, en canvi, la província de Girona té la taxa d’ocupació d’entre les més elevades de Catalunya. Així mateix, hi ha una necessitat creixent de pal·liar les desigualtats en termes d’aportació econòmica dels diferents municipis, i diversificar l’economia per tal de millorar l’oferta laboral. 

La joventut a les Comarques Gironines té capacitat per emancipar-se molt abans que la resta de Catalunya, però pateix d’una elevada temporalitat i de treballs poc qualificats, com a resultat de les característiques del mercat laboral. 

Per a informació més detallada de l’ODS 4 a les Comarques Gironines. 

PONENT 

A Ponent destaca principalment l’escolarització obligatòria. L’ensenyament  superior és molt inferior en comparació a la mitjana catalana. Això està íntimament lligat a les característiques del mercat laboral del territori, que presenta una alta demanda de personal no qualificat. Precisament per això, les trajectòries acadèmiques solen escurçar-se. L’atur és alt, com també la temporalitat dels contractes, i afecta encara més a la població jove. Les principals activitats econòmiques es troben en el sectors dels Serveis i la Indústria –similar a la tendència general de Catalunya–. L’Agricultura, a diferència d’altres àmbits territorials, està també molt present al territori. 

Per a informació més detallada de l’ODS 4 a les Ponent. 

TERRES DE L’EBRE 

La població de Terres de l’Ebre té un elevat nivell educatiu pel que fa als estudis obligatoris, però per les característiques pròpies del territori i de l’activitat econòmica, hi ha menys població que finalitza estudis superiors. En relació al coneixement del català, és l’àmbit territorial que més destaca en l’ús d’aquesta llengua al dia a dia dels ciutadans, també com a element de cohesió social en un societat que rep molta població estrangera. No obstant, hi ha contrastos entre la comprensió oral del català i la seva comprensió escrita, una tendència que es repeteix en la major part de Catalunya. 

El mercat laboral de les Terres de l’Ebre es caracteritza per tenir una predominança del sector Serveis i Indústria, amb diferències entre comarques. Així mateix, l’agricultura té molt més pes que a altres àmbits territorials catalans. En referència a la taxa d’atur, aquesta oscil·la molt entre comarques, variant entre un 9% i un 18%; per tant, en ocasions supera la mitjana de Catalunya i en altres és inferior. 

La població jove està afectada per una poca oferta d’ensenyament superior, les poques oportunitats laborals per a personal qualificat, i una elevada temporalitat. A més, els problemes de salut mental com l’angoixa o la depressió afecten de manera important a aquest col·lectiu. La capacitat d’emancipar-se és millor que a altres territoris catalans, això sí, la taxa de risc de pobresa i la taxa d’atur juvenil –tot i aquesta última ser de les més baixes a Catalunya– no deixa de ser una qüestió a posar en relleu. 

Per a informació més detallada de l’ODS 4 a les Terres de l’Ebre. 

CAMP DE TARRAGONA 

El nivell formatiu al Camp de Tarragona és elevat i mostra tendències similars al Metropolità de Barcelona en relació a la durada de la trajectòria acadèmica. Degut a un mercat laboral que demanda mà d’obra altament qualificada –per una important presència de la Indústria al territori–, la població tendeix a allargar els seus estudis. En termes d’ensenyament superior, les dades mostren resultats rellevants, tot i què, no sempre és equivalent a pertànyer a les categories ocupacionals altes posteriorment, sobretot en el cas dels joves. Malgrat el sector Serveis sigui el que més aporta a l’economia de l’àmbit territorial, la proporció d’ocupacions amb alt contingut tecnològic estan força presents.  

Les taxes d’atur i temporalitat són de les més accentuades de tota Catalunya, afectant de manera directa a la població jove. La joventut al Camp de Tarragona pateix de dificultats econòmiques, que afecten a més del 30% del col·lectiu, i que pot ser un dels causant en presentar algun grau d’angoixa o depressió. De fet, un 15% dels joves deixen d’estudiar o no comencen per dificultats econòmiques. L’emancipació és tardana, però no hi ha propensió a fer-ho compartint pis. 

En referència a la immersió lingüística, el coneixement del català és bo al territori, millorable principalment en la comprensió escrita. Els joves són els que millors aptituds del català disposen, però encara queda molt per avançar en el seu ús habitual. El castellà encara predomina pel que fa a l’ús exclusiu d’aquesta llengua amb els companys d’estudi. 

Per a informació més detallada de l’ODS 4 al Camp de Tarragona. 

METROPOLITÀ DE BARCELONA 

La formació a l’Àmbit Metropolità de Barcelona és elevada en termes d’ensenyament Superior, però més baixa que la resta de territoris pel que fa a l’Educació Primària i Secundària Obligatòria. De fet, els joves que segueixen estudiant entre 15 i 34 anys són més del 40%, el resultat més elevat de Catalunya. Aquest factor té relació amb un allargament de les trajectòries acadèmiques degut a un mercat laboral que demanda de mà d’obra qualificada. En relació als coneixements i usos del català, el Metropolità de Barcelona mostra grans disparitats entre comarques, però en general, el castellà sol ser la llengua inicial per més del 60% de la població. 

En referència a la joventut del Metropolità, aquesta és pràcticament el 65% de la població jove de Catalunya, amb important presència d’individus nascuts a l’estranger. L’atur no els afecta tan com a d’altres territoris catalans, però pateixen no només desigualtats en oportunitats educatives, sinó també problemes per emancipar-se, per transicionar al mercat laboral des del sistema educatiu, i dificultats econòmiques per l’elevat cost de vida. Els reptes en la salut mental juvenil també estan al punt de mira. 

Per a informació més detallada de l’ODS 4 al Metropolità de Barcelona. 

Temes de debat per avançar

  • Com es podria crear ocupació en aquells territoris on l’atur és elevat? La problemàtica que suposa la dependència del sector serveis (principalment, el turisme i l’hostaleria) i l’estacionalitat de l’oferta, per exemple, a l’Alt Pirineu i Aran, o a certes zones del litoral on el turisme de sol i platja predomina. 
  • Solucions que es poden aportar en termes de millorar el sector Serveis, principalment en aquells àmbits territorials on l’atur i la temporalitat és a causa de la estacionalitat de l’oferta. 
  • La salut mental dels joves i la relació d’això amb les condicions del mercat laboral i de vida. Quines lliçons ens ha ensenyat la pandèmia sobre el tema? 
  • Els joves presenten elevades taxes d’atur, com es podria pal·liar? La temporalitat dels contractes i elevada taxa de risc de pobresa. Mesures per millorar les condicions laborals dels joves.  
  • Com es podria facilitar la transició dels joves dels estudis al mercat laboral? 
  • Mesures per millorar l’accés a l’educació als territoris on hi ha menys oferta educativa. És potser l’ensenyament online una possible solució? Quin és el potencial de creixement d’aquest tipus d’educació? 
  • L’emancipació tardana juvenil, en aquells territoris on els costos de vida són elevats i també ho és l’habitatge: El cas del Metropolità de Barcelona. 
  • A través de quines mesures es podrien millorar els coneixements del català dels joves en aquells àmbits territorials on els indicadors són pitjors? Com és que hi ha tanta diferència, per exemple, en el coneixement i ús del català entre les Terres de l’Ebre i el Metropolità de Barcelona? 
  • Diferències en usos i coneixements lingüístics: el Metropolità com a les dades més dolentes de Catalunya pel que fa al coneixement i ús del català, quines poden ser les causes rere aquest fenomen? I el que és més important, com incentivar l’aprenentatge del català i sobretot, el seu ús front el predomini del castellà?  
  • Hi ha realment una bona acollida pel que fa a l’aprenentatge del català per part del sistema educatiu i de les institucions cap a la població estrangera? Presenta algunes mancances? 
  • Les polítiques lingüístiques tenen aspectes a millorar? Hi ha falta d’acord a nivell nacional i autonòmic en aquest sentit? 
  • La necessitat de creació d’uns indicadors unificats a Catalunya que permetin seguir els nivells de formació i la situació de la joventut a nivell de cada territori.  
  • S’aplica actualment una perspectiva de gènere i inclusió d’alumnes amb necessitats especials en els estudis/anàlisis referents a indicadors d’Educació? En conseqüència, s’estan tenint en compte totes les vivències a l’hora de fer polítiques públiques relatives a educació? 
  • La bretxa digital educativa a Espanya. La pandèmia ha posat sobre la taula que no totes les famílies han passat per la digitalització. Com avaluaria la situació del sistema educatiu català en relació amb les TIC? En quins aspectes destaca i si en té a millorar? 
  • Quin paper hi juga la qualitat del transport públic a l’hora de millorar la igualtat d’oportunitats educatives en determinats territoris (la Catalunya rural)? 
  • La fugida de talent jove cap el Metropolità de Barcelona des d’altres territoris. Com podem fer més atractius els pobles pels joves i què hi ha al darrere d’aquest fenomen? 
  • Catalunya gasta menys en educació pública que Espanya i que la Unió Europea. No obstant, té una inversió important destinada als centres de titularitat privada. Orígens d’aquest model educatiu, problemàtiques i propostes de cara al futur. 
  • El dret dels pares d’escollir l’educació dels seus fills. Amb les desigualtats econòmiques existents a la societat catalana, hi ha sectors de la població que sí o sí han d’escollir enviar els seus fills a l’educació pública, ja que no tenen aquest dret preservat. En molts casos, la suposada llibertat d’elecció de centres públics es veu afectada, agrupant als estudiants d’ingressos més baixos en determinats centres.  
  • Quines podrien ser algunes de les solucions per pal·liar la segregació escolar? Com afecta la segregació educativa a la societat a nivell agregat? Produeix la segregació escolar una taxa més elevada d’abandonament escolar? Les mesures aplicades per la LOMLOE del Govern Central, són les adients per reduir la segregació? 
  • Hi ha un desacord en polítiques d’Educació a nivell estatal (PP – PSOE / dreta – esquerra)? I  pel que fa al tema de la política lingüística a Catalunya? 
  • Es potencia suficientment la FP DUAL com a element clau en la inserció laboral?
  • Els pares, amb els Decrets de Matriculació veuen reconeguts els seus drets a escollir centre educatiu?
  • Existeix realment l’autonomia de centre tant en les escoles públiques com privades?
  • Hi ha un sistema clar d’evidències avaluatives per tal de millorar el sistema educatiu
  • Hi ha un reconeixement de la figura del docent: autoritat, formació i retribució…?
  • Hi ha un finançament just de la plaça escolar en l’escola concertada?
  • Es prestigia prou l’escolarització Educació Infantil de primer cicle?
  • Catalunya es pot considerar un país d’oportunitats educatives?

Documentació Consultada

Enllaç a documentació consultada

A Units Per Avançar Debatem