La dificultat de guiar

May 13, 2020

 

Article del secretari general d'Units per Avançar, Ramon Espadaler.

 

En l’Assaig sobre la desigualtat que hi ha entre nosaltres, Michel de Montaigne fa un seguit d’afirmacions que poden ser-nos d’utilitat per al moment actual. D’entre totes elles, em crida l’atenció la que va referida a la dificultat de manar. Diu així: “Certament, no és poca cosa haver de regular la conducta dels altres, ja que regurlar-nos la nostra tantes dificultats ens presenta. Quant al fet de manar, que sembla ser tan agradable, (…) soc clarament de l’opinió que és molt més fàcil i més agradable seguir que guiar”.

 

El covid-19 ha portat els governs de diferents països, entre els quals el nostre, a regular la conducta dels altres en un grau superlatiu i podríem dir que mai vist fins ara. I si confinar les persones no ha estat una decisió fàcil ni senzilla, aquests dies estem veient com desconfinar sembla encara un procés més complex i dificultós. La inexistència d’un manual o d’algunes certeses mínimes sobre les que recolzar-se, fa que els passos del desconfinament siguin dubitatius. En aquest sentit, em va semblar particularment encertada la reflexió que la cancellera Angela Merkel va adreçar als ciutadans alemanys a l’inici de la pandèmia. En un exercici d’honestedat poc habitual a tan altes esferes, va venir a dir que en el llarg camí de la gestió de la pandèmia, s’hauran d’anar prenent decisions, part de les quals, atesa la incertesa, hauran de rectificar-se i reorientar-se. Conscient d’aquesta realitat, la cancellera va posar l’accent en la necessitat i la bondat d’explicar les raons que hi havia darrere de cada decisió i de cada correcció. Sens dubte un encomiable i envejable exercici de transparència, que constitueix una veritable font de legitimitat.

 

Regular la conducta dels altres fins la ’extrem de decidir quan poden sortir al carrer i quan no, en quins casos es pot anar a treballar i en quins no, o quines activitats econòmiques hauran d’esperar a reprendre’s en ares a la recuperació sanitària, constitueix un exercici de risc, però, sobretot, de responsabilitat. I és aquí on Montaigne, com tantes vegades, afina en afirmar que és molt més fàcil seguir que guiar. Però afegeix encara una altra consideració que posa en boca de Cir i que, òbviament, s’ha de contextualitzar en l’època en la que fou escrita. Afegia Montaigne: “que no corresponia manar a qui no valguera més  que aquells als quals mana”. Sens dubte, el debat respecte la vàlua del governant i la del governat és un debat sensible. Possiblement avui, caldria afrontar-lo tot afegint-hi la variable democràtica com a font de legitimitat.  Més enllà d’aquesta consideració, la necessitat i l’exigència del bon govern, subjacent en la reflexió de Montaigne, és de plena actualitat.

 

Ni la dificultat de guiar pot sostreure al governant de la crítica d’aquell que ha de seguir, ni la facilitat de seguir pot esdevenir una coartada per a la crítica fàcil a qui té la responsabilitat de guiar. La clau de tot plegat la trobem en Merkel: la transparència com a clau de volta. Vet ací la diferencia entre servir i servir-se.

 

Ramon Espadaler Parcerisas, secretari general d’Units per Avançar