Un pla europeu per als europeus

May 9, 2020

 

Article de Josep A. Duran i Lleida publicat al diari La Vanguardia el dia 8 de maig de 2020. Punts de Vista

 

En record de la declaració Schuman, demà celebrem el dia d’Europa, en ple debat ­sobre la necessitat d’un pla Marshall per afrontar l’impacte econòmic i social de la pandèmia. El pla nord-americà del 1948 pretenia reconstruir el que la Gran Guerra havia destruït. Ara, el 2020, es tracta de reconstruir el que el coronavirus està destruint a tota la Unió Europea. Lamentablement, llavors i ara, les pèrdues de vides humanes seran irreparables. Als anys cinquanta ­calia injectar diners per refer infraestructures i tornar a crear una indústria europea nova i més moderna. Ara, les seqüeles de la pandèmia exigeixen inocular liquiditat als sectors productius que durant setmanes han vist paralitzada l’ac­tivitat i reorientar cap al futur la despesa pública en una triple direcció: sanitat, ciència i educació.

 

On són les diferències de la discussió europea sobre un pla de reconstrucció? Doncs solen aparèixer quan es pretén determinar quants diners cal insuflar a les nostres economies, qui ho ha de pagar i com s’ha de finançar. El 1948 els que van pagar van ser els nord-americans. El 2020, ningú no qüestiona que els diners per als europeus han de sortir dels mateixos europeus. El debat es produeix entorn de quin procediment es fa servir i quins instruments s’apliquen. No és el moment de plantejar batalles maxima­listes i sí de formular propostes reals i viables per al comú denominador dels membres de la UE, per la qual cosa sembla aconsellable aparcar la idea de mancomunar deute. No hi haurà eurobons –almenys ara per ara–, i si no hi havia intenció de crear-los abans de dimarts, després de la sentència del Tribunal Constitucional alemany, molt menys encara.

 

A falta d’eurobons, o si ho prefereixen coronabons , quin instrument pot donar resposta a la necessària aplicació d’un nou pla Marshall? Tindrà èxit la proposta espanyola de crear un fons d’1,5 bilions? D’entrada, ja sembla consensuada la ­necessitat d’esquivar l’obstacle dels ­eurobons i buscar altres mecanismes; al cap i a la fi així s’ha construït la UE. Però, s’utilitzarà un increment del pressupost de la UE? S’endeutarà la Comissió Eu­ropea amb una emissió de bons per finançar programes que els estats hauran de ­cofinançar en part? S’utilitzaran préstecs o seran transferències? O haurem de ­continuar pensant que sempre ens quedarà el BCE, sabent que no ho pot re­soldre tot i menys després de l’al·ludida sentència del Constitucional alemany? En la resposta a aquests interrogants apareixen dues visions confrontades: la que mantenen els països del nord i la que sostenen els del sud.

 

Quines raons haurien d’inspirar els països del nord perquè acceptessin un fons de reconstrucció europea que no comportés un increment brutal i dramàtic del deute dels països del sud? La solidaritat i la fraternitat entre veïns? Està bé exigir solidaritat, això sí, sabent que és de doble direcció. Però no és la solidaritat la raó principal que hauria de guiar Alemanya, Holanda, Àustria... Com tampoc no va ser l’única raó que va guiar els Estats Units de Truman a aplicar el seu pla Marshall. Als anys cinquanta, els nord-americans te­nien interessos polítics i econòmics. Necessitaven Europa per travar l’aposta per la multilateralitat comercial, econòmica, política i militar. I, així mateix, necessitaven una Europa lliure del comunisme.

 

Al segle XXI, els europeus del nord tenen també aquest doble interès. Si els Estats Units estaven preocupats per la penetració del comunisme en una Europa devastada per la guerra, els demòcrates del nord de la UE s’haurien de preocupar per la propagació del populisme i de l’anti­europeisme. Aquests podrien trobar durant molts anys el seu millor caldo de cultiu en el binomi austeritat-desigualtat que generaria un elevat deute públic. I d’interès econòmic també en tenen, esclar que sí! I més amb les tempestes que creen els vents de les guerres comercials. O és que volen dinamitar el mercat in­­­terior (al qual no sempre contribueixen, ja sigui amb una “fiscalitat paradisíaca” o un “proteccionisme dissimulat”). Angela Merkel recordava aquests dies que “el compromís amb una Europa unida era una raó d’Estat alemanya”. Doncs aquest afany és el que necessitem que s’imposi. Res a objectar a la solidaritat, però la raó superior ha de ser la política. El meu amic Enrico Letta va escriure aquests dies amb encert sobre el concepte “tots depenem de tots”. Els del nord, del sud i els del sud, del nord. I hi afegeixo: sabent que el sud ha d’assumir també les seves responsabilitats. El coronavirus corregirà la cultura de l’excés, que a Espanya hem practicat amb escreix. No em refereixo a la despesa social, ja que caldrà invertir més; sinó a gastar menys en altres conceptes i gastar-ho millor. Pot ser que, per exemple, sigui positiu tenir més quilòmetres de l’AVE que França i Alemanya junts, però ens aniria molt més bé si tinguéssim més i millor sanitat i ciència que tots dos.

 

El coronavirus corregirà la cultura de l’excés, que a Espanya hem practicat amb escreix