D’enemics a adversaris

March 20, 2019

 

Una de les característiques de l’anomenada “nova política” és la necessitat de definir un enemic per tal de cohesionar els propis. L’enemic exterior no sols és el responsable de tots els mals, sinó que dóna raons per a la cohesió interna, delimita bé el projecte o l’oferta política i, a més, no deixa espais intermedis: si no estàs amb mi, estàs contra mi. No hi ha lloc per als matisos, essència mateixa de la política. A diferència de la nova, l’anomenada “vella política” (que certament té moltes coses a corregir) no comptava amb enemics, sinó amb adversaris. La diferència entre un enemic i un adversari no és precisament de matís, sinó que és profunda i té conseqüències d’ordre pràctic a l’hora de fer política. Mentre que a l’enemic se’l destrueix (a l’enemic,. ni aigua), amb l’adversari es fan els grans acords. Els acords que anomenem de país o acords fruit del sentit d’Estat. Per cert, no està per demés de recordar una obvietat: els acords només es fan amb els que són diferents.

 

Un repàs a la nostra història col·lectiva recent ens ajudarà a trobar un munt d‘ exemples. Des de la injustament denostada Transició a nivell d’Espanya fins el pacte de ciutat que va permetre els Jocs Olímpics de Barcelona’92, passant pel pacte per a definir el model educatiu català basat en la no segregació escolar per raó de llengua, són exemples d’acords entre adversaris que han fet progressar el país, la ciutat, la societat. Acords que han aportat estabilitat, un bé tan preuat com escàs a l’actual panorama polític tant local com global.  I en trobaríem molts més, com per exemple el Pacto de Toledo, ara irresponsablement malmès o alguns elements troncals de la lluita contra el terrorisme jihadista. I més que en desitjaríem i que no hem estat capaços de formular, com per exemple en l’àmbit de l’educació, cíclicament castigada pels periòdics canvis de signe del Govern central a base de reformes i contrareformes, o alguns aspectes sanitaris, començant per l’assistència sanitària universal, sensatament recuperada per l’actual Govern de Pedro Sánchez. Són acords, en definitiva, que tenen alguns denominadors comuns, com per exemple no satisfer al cent per cent les aspiracions de cap de les parts, el presentar una certa durabilitat davant els canvis de cicle polític, o la bondat intrínseca o inherent al pacte mateix.

 

Malauradament, la nova política que vivim -o que patim- des de fa alguns anys, és poc o gens donada a aquest tipus d’acords, per altra part poc recomanables o, simplement, que no es poden plantejar en períodes electorals. Però tard o d’hora caldrà tornar a aquesta pràctica denostada pels que necessiten un enemic per autodefinir-se, per ser, per tenir personalitat, en lloc d’un adversari per debatre i per confrontar, però també per acordar en aquell terreny de joc propi del matís i d’un gris que fuig volgudament de les posicions extremes del blanc o el  negre, expressió màxima d’una puresa paralitzadora.

 

Tardarem, certament, però algun dia caldrà afrontar els grans temes des del diàleg i des de la confrontació fructífera entre diferents com, per exemple, el conflicte intern de Catalunya i entre Catalunya i la resta d’Espanya,  el finançament de les pensions o dels serveis socio-assistencials, entre d’altres. No fer-ho és negar l’essència de la política o, el que és el mateix: negar-se a aportar solucions als nostres conciutadans.

 

Ramon Espadaler Parcerisas, secretari general d’Units per Avançar

Compartir a Facebook
Compartir a Twitter
Please reload

Entrades destacades

Declaració fundacional d'Units per Avançar

June 17, 2017

1/1
Please reload

Notícies recents

September 2, 2020

Please reload

Arxiu
Please reload

Segueix-nos a
  • Twitter Basic Square
  • Facebook Basic Square