En mig del soroll mediàtic provocat tant pel judici als polítics catalans acusats de declarar la independència com per una campanya electoral de facto ja iniciada, ha succeït un fer políticament rellevant i socialment greu: la ruptura del Pacte de Toledo.
Una mirada a curt podria concloure que la responsabilitat d’aquest fracàs és de Podemos. Certament, el partit de Pablo Iglesias en té bona part de culpa. Però les responsabilitats, també en el capítol de les pensions, acostumen a ser més compartides. No hi ha dubte que una precampanya electoral és el pitjor moment per abordar amb mínimes garanties d’èxit debats la solució dels quals requereix consensos que ultrapassin el tacticisme i que tinguin com a veritable nord l’interès general, el bé comú i la solidatitat entre persones i generacions, com exigeix el tema de les pensions. Ni Cs, ni PP, ni el mateix PSOE -en la doble versió parlamentària i governamental- queden, doncs, exempts de culpa en aquest lamentable episodi.
No és, en conseqüència, acceptable que per dissimular la seva part de fracàs, es limitin a traslladar la responsabilitat als altres. Ni és seriós, ni ens ho mereixem. I tot això em porta a una segona consideració, i no és la primera vegada que constato des d’aquesta tribuna: ja fa massa temps que la política, tant se val quin sigui el seu nivell (nacional, autonòmic o supraestatal), s’ha oblidat del mig i sobre tot del llarg termini. En el cas que ens ocupa, l’absència de polítiques de suport a les famílies i a la natalitat, qüestió, per cert, estretament vinculada al futur del nostre Estat del benestar, n’és un altre exemple, i més que en trobaríem.
La falta de pactes amb vocació de llarg recorregut, com era el cas del Pacte de Toledo, ens aboca a un fracàs col·lectiu segur, com ens hi aboca la substitució dels principis abans esmentats del bé comú, la solidaritat entre generacions o l’interès general, que haurien de regir la política en majúscules, pels imperatius de la immediatesa. Ja fa massa anys que allò urgent ha passat per davant d’allò important i, si m’ho permeten, així ens va.
Dissortadament, avui en dia parlar de futur des de la política, és parlar, a tot estirar, de les eleccions municipals. Una actitud que ens farà pagar col·lectivament un preu molt alt. I més alt encara si projectem el desacord en àmbits que, com el de les pensions,afecta de manera directa a una qüestió tan essencial i innegociable com la dignitat de les persones.
Ramon Espadaler Parcerisas, secretari general d’Units per Avançar
