Trenta anys, i mentrestant?

September 19, 2018

 

Primer va ser l’exconsellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, quan va afirmar que el Govern anava de farol. Després vam saber que Puigdemont era conscient que l’executiu que presidia no tenia suports interns ni externs i tampoc planificació per gestionar el dia a dia després de la declaració d’independència. I ara acabem de conèixer, també per declaracions de Puigdemont, que, en la seva opinió, Catalunya podria ser independent d’aquí a vint-i-cinc o trenta anys. Amb aquest panorama, les preguntes són òbvies: mentrestant què fem? Què pensa fer el nostre govern? Si el màxim líder de l’independentisme assumeix o expressa que la independència va per llarg, potser el que correspon és tornar, com abans millor, a la política, a la gestió del dia a dia, qüestions que tenen poc glamour, però que, al cal i a l fi, son tan essencials en política i que han estat oblidades no només de fa uns mesos, sinó des de fa anys.


Em pregunto com haurà acollit aquesta afirmació la parròquia independentista. Però, sobretot, penso que necessitem una resposta governamental. En tenim dret. Afirmacions com la d’aquet estiu del conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública sobre la voluntat de construir una República virtual tenen ara més sentit si les englobem en el context de les declaracions de Puigdemont que trasllada la independència de Catalunya a mitjans del segle actual (en el millor dels casos).


No és seriós. Sincerament, no ens ho mereixem. Ni els que no som independentistes ni els que, per les raons que siguin, han abraçat la causa independentista fins a l’extrem de seguir, sovint sense cap crítica, les consignes que emanen de Waterloo.


El Govern tindrà en el debat de política general –que segons sembla farem els primers dies del mes que ve- una oportunitat d’or per explicar-nos el que proposa i, sobretot, el que farà a partir d’aquesta constatació. Mereixem saber què pensa fer el Govern a l’espera de l’adveniment de la República, previst, segons Puigdemont, per a l’any 2050, aproximadament. Tenim pressa. La tenim per ser governats, per ocupar-nos de les cues de sanitat, dels dèficits del sistema educatiu, de les llistes d’espera en l’àmbit de la dependència o de les infraestructures que generen creixement econòmic. Crec que ens podríem posar d’acord en què no podem continuar trenta anys més sense Govern.

 

Compartir a Facebook
Compartir a Twitter