Recuperació del temps perdut

Article del col·lectiu Treva i Pau signat per entre d'altres per Carlos Losada i Jordi Alberich, membres d'Units per Avançar.

 

 

No cal remuntar-se a l’edat mitjana ni referir-se a un passat d’independència política per explicar-se els anhels d’autogovern de Catalunya. Una mirada històrica –potser superficial– permet començar en la segona meitat del segle XVII. La satisfactòria aplicació d’un nou règim d’explotació de la terra, l’ arrencada d’una pràctica exportadora amb la conquesta de mercats per a l’aiguardent, la progressiva integració de noves fases als establiments d’indianes i, en fi, la destresa en la comercialització dels productes obtinguts van posar els fonaments d’una indústria manufacturera, centrada ini­cialment en la indústria tèxtil. Naixia una societat complexa, però dotada d’un dinamisme que s’ha mantingut fins als nostres dies.

 

Dues notes d’indubtable interès. En primer lloc, aquesta evolució ha confirmat el paper de Barcelona, antiga capital medieval, en el comerç mediterrani i l’ha constituït en un centre urbà de naturalesa industrial. Sola o en col·laboració amb altres ciutats –antigament Mataró o Reus, avui les ciutats del seu propi entorn–, ha definit una conurbació metropolitana no a costa d’altres nuclis sinó estimulant-los amb l’oferta de noves oportunitats. Aquest nucli econòmic i cultural s’ha projectat més enllà de Catalunya i també més enllà d’ Espanya, enfortint l’afany de l’auto­govern.

 

En segon lloc, el procés ha tingut conseqüències en l’àmbit de la cultura: la seva connexió amb les cultures veïnes, no únicament espanyoles, a l’incorporar els moviments artístics de París o la passió pels drames wagnerians. En aquest context, la llengua catalana s’ha afirmat –malgrat les dificultats imposades– com a llengua moderna de comunicació i cultura a tot el territori i, molt significadament, en la nova cultura urbana.

 

Aquesta transformació és singular respecte a molts països del sud d’Europa, i sens dubte respecte a la resta d’ Espanya. En particular, els governs espanyols no han sabut o no han volgut actuar com una administració capaç de captar i de fer front a les tensions, desequilibris o demandes que requeria la societat ca­talana.

 

El 1975, amb l’antecedent de la Mancomunitat i de la Generalitat, la múltiple pressió a favor d’un autogovern per a ­Catalunya va aconseguir de manera raonable la recuperació de la Generalitat, amb l’objectiu de posar remei de forma natural a les mancances llargament sentides per la societat catalana i la convicció d’aconseguir un acord unànime d’acceptació per part dels seus ciutadans.

 

La Generalitat havia d’actuar sobre una societat que ja existia i que mostrava desitjos inequívocs de superació. No buidant-la d’allò que la seva pròpia evolució havia definit i continuava indicant, ni ­entretenint-se a precisar quins eren els seus traços diferencials. No només perquè fins avui no s’ha trobat qui sigui ­capaç d’escometre aquesta complicada qüestió, sinó també perquè és el mateix esdevenir de Catalunya qui els definirà, i més en disposar de l’autonomia de govern. La pretensió de sancionar una identitat imaginària suposa una perillosa pèrdua de temps amb efectes deleteris sobre l’esmentat desenvolupament si acaba anul·lant el seu recorregut i oblida la seva direcció; per reprendre-la, s’ha d’ acudir llavors a discutibles al·lusions a altres països tan respectables com allunyats ( Lituània, Dinamarca, etcètera). I això sense esmentar els problemes ­addicionals que tal solidificació pot portar en un país que, com el nostre, ha acollit ininterromputs i importants fluxos migratoris.

 

L’acció de l’autogovern s’ha de xifrar en cuidar-se de les necessitats de la so­cietat (especialment en cultura, ensenyament, sanitat) i garantir la deguda estructura i nivell de capital públic. És inevitable, per tant, la tendència a ampliar l’abast de les competències; a aquest efecte, caldrà procedir amb intel·ligència davant la concurrència dels diferents nivells d’administració i molt singularment de l’Administració central de l’ Estat i de la Unió ­Europea.

 

L’exercici de l’autogovern i la deguda atenció als objectius que aquest ha de pretendre reque­reix dotar l’ Administració de la Generalitat de l’estructura òbvia per a la pràctica de la funció pública. Perquè els governs de la Generalitat puguin exercir la funció de caràcter públic és inexcu­sable un canemàs que preservi la llibertat i la igualtat dels ciutadans i corregeixi els abusos dels governants. Cal garantir la seguretat jurídica que emana d’un sistema jerarquitzat de normes i l’eficiència d’una administració pública professionalitzada, reclutada i promoguda segons el mèrit, que gestioni les decisions dels governants elegits. Referint-se als perills actuals que planen sobre la democràcia, algun comentarista ha proposat recentment que es procedeixi a aixecar un mur entre el món de l’espectacle i el món de l’administració pública.

 

Donar un temps a la reflexió i fugir d’improvisacions resulta un antídot ­eficaç davant l’exhibicionisme de certs ­polítics o la ridiculesa de les seves arengues.

 

Compartir a Facebook
Compartir a Twitter
Please reload

Entrades destacades

Declaració fundacional d'Units per Avançar

June 17, 2017

1/1
Please reload

Notícies recents

September 30, 2020

Please reload

Arxiu
Please reload

Segueix-nos a