Catalanisme i cohesió social

Article publicat a La Vanguardia del Col·lectiu Pau i Treva integrat entre altres per Carles Losada i Jordi Alberich, signants de la Declaració Fundacional d'Units per Avançar

 

 

Fa anys, a Catalunya milers de famílies immigrants de la resta d’Espanya van elegir per als seus fills els noms de Jordi, Núria o Montserrat. Aquest comportament, inusual des de la perspectiva de la sociologia de les migracions, no va ser conseqüència d’una inexistent política oficial d’acollida (hi va haver centres d’internament, devolucions a cop calent, guetització i barraquisme, a part del desarrelament que tota emigració comporta) sinó que va obeir a dues raons principals: l’esperança d’aconseguir un futur millor per als seus fills i la constatació que el nou sentiment de pertinença no exigia renunciar a les identitats preexistents, la qual cosa obviava qualsevol replegament identitari. Aquest catalanisme, que concebia Catalunya com una sola societat diversa, va eliminar tota temptació lerrouxista.

 

Amb els seus matisos, el catalanisme ha propiciat una elevada cohesió social. Amb Catalunya, un sol poble, s’han identificat els catalans de soca-rel, els altres catalans i els recents nous catalans. Actualment, només el 4,8% de les persones residents en Catalunya es consideren “únicament espanyoles”. La característica més singular i valuosa del catalanisme és que permet harmonitzar identitats, la qual cosa el fa especialment funcional en una societat complexa com la nostra. En aquest sentit, és més modern que els nacionalismes no comunitaris, la dinàmica interna dels quals tendeix a la identitat única. El catalanisme no exigeix renunciar a altres sentiments de pertinença i admet gradacions i matisos. Les dades del Gesop mostren que més del 60% dels ciutadans de Catalunya comparteixen, en proporció variable, el doble sentiment de pertinença, català i espanyol, després d’uns anys en què els intents de seducció d’una i una altra identitat han estat manifestament dispars. Aquestes dades permeten constatar que més d’un terç dels independentistes, i la majoria dels independentistes sobrevinguts, tenen algun grau de sentiment de pertinença espanyol.

 

El catalanisme és inclusiu, amb vocació de reconèixer en el seu si la totalitat dels ciutadans de Catalunya que ho desitgin. En aquest sentit, estimula i facilita el sentiment de pertinença (que no és mai susceptible d’imposició) i és coherent amb valors democràtics fonamentals com la concòrdia, el respecte i la tolerància. Per això, té caràcter transversal, sense distincions rellevants en funció de l’origen, la posició socioeconòmica o la identificació ideològica. Aquesta transversalitat s’ha reflectit en les diverses opcions: comunistes, socialistes, democristians i liberals han compartit els acords fonamentals sorgits del catalanisme. Finalment, el catalanisme és assertiu, no es defineix per oposició, no necessita la confrontació per afirmar-se. Per això, no genera ni percep sistemàticament intolerància, ressentiment o hostilitat. La seva confiança en si mateix el capacita per influir en el seu entorn, en Espanya, a Europa i a la Mediterrània.

 

L’actual relat hegemònic ha portat a la substitució parcial del catalanisme pel nacionalisme, de la senyera per l’estelada, fins al punt de generar una fractura que ha portat a molts catalans –d’origen i d’adscripció– a sentir-se forasters a la seva pròpia casa. De les conseqüències del procés, les més doloroses són les socials però les més greus són les civils, la ruptura de la concòrdia i el debilitament de la cohesió social. El nacionalisme independentista ha alterat, de forma unilateral, el pacte social inclusiu del catalanisme, davant la dolorosa i creixent perplexitat dels no independentistes. La discòrdia s’ha installat en la nostra societat, ara fracturada.

 

La dinàmica d’aquests anys ha modificat la naturalesa del control social: s’ha debilitat el control positiu que exclou la xenofòbia, la intolerància, l’estigmatització, la falta de respecte al discrepant, la utilització de la mentida... i ha emergit un control negatiu que porta al silenci, a l’elusió de certs temes, a l’acceptació de ser considerat adepte (encara que no sigui el cas), a donar per fet que els altres ho són. Com mostra l’experiència d’altres països, habituarnos a l’exabrupte o a la postveritat (el prefeixisme, segons Timothy Snyder) és socialment molt perillós i difícilment reversible.

 

Si no se solda la fractura, estarem condemnats a l’estancament i la irrellevància. Tots els esforços per construir un sol país hauran estat en va. Amb tot, el catalanisme renaixerà amb força si els governants de Catalunya escolten els anhels de concòrdia de multitud de conciutadans, i els d’Espanya opten per acollir-los amb seny, respecte i intelligència. En cas de no ser així, els presumptes patriotes, a un i un altre costat de l’Ebre, hauran prestat un pèssim servei al seu país i la història els jutjarà amb severitat.