Cofinançar serveis

January 7, 2018

 

Instaurats en la cultura del tot gratuït, rebutgem tota idea de cofinançar serveis públics. Tot i això, el cofinançament és molt present en el finançament de molts i molt variats serveis. El transport públic, per exemple, és un clar exemple d'això que explico. No es tracta, com així es diu, d'un servei deficitari, sinó d'un servei el cost del qual es finança a través de tributs i a través de preus (tarifes); tributs, perquè una eficient xarxa de transport beneficia tothom i tots hem de contribuir al seu manteniment; i preus, perquè és evident que qui utilitza el servei se n'està beneficiant directament havent de contribuir també al seu manteniment. Debatrem, això sí, quin percentatge s'ha de finançar a través d'un o un altre sistema; però es tracta, en qualsevol cas, d'un sistema de cofinançament. Així, per exemple, si els preus del transport es redueixen, la part que es finança amb tributs serà gran tret de, esclar, que s'hi reassignin recursos.

 

El mateix passa amb algunes guarderies públiques. La diferència amb el transport públic és òbvia. Mentre que en aquest últim els preus no estan en funció del nivell de renda dels usuaris, a les guarderies sí. El mateix que passa, per exemple, amb el pagament dels medicaments estigmatitzat, això sí, amb el qualificatiu de copagament quan, en realitat, no és més que una forma de cofinançament. Si el copagament desapareix, el cost es finançarà amb un augment dels impostos o a través d'una reassignació de recursos.

 

El mateix es pot dir de l'educació universitària en la qual els preus no cobreixen el cost. Per això, les administracions la financen a través de subvencions l'import de les quals prové dels tributs que tots paguem. Des d'aquesta perspectiva, es tracta també d'un servei que, per raons d'interès general, es cofinança amb recursos públics i a través de preus que, tret de les beques, res tenen a veure amb el nivell de renda de qui les paga.

 

La paradoxa és que ens queixem sempre i sistemàticament del visible, és a dir, del que visualitzem, i que ens enganyem quan exigim que una part d'aquell preu que visualitzem es financi amb impostos. I ens enganyem perquè, encara que no el visualitzem, el paguem igualment. Es paga, això sí, de manera més redistributiva, però el paguem. I tot i així, hi ha molt a parlar.

 

En aquest context, és necessari sortir d'aquella ceguesa impositiva i de l'errònia cultura del gratuït i avançar cap a una societat en la qual els serveis que l'Estat de benestar ens presta es cofinancin a través d'un sistema tributari redistributiu i de preus en funció del nivell de renda de qui els utilitzi; cofinançament que permeti, a més, un ús més racional dels serveis, la visualització d'una part dels costos, més compromís i consciència fiscal, i un nivell més alt i més responsabilitat dels nostres polítics.

 

Compartir a Facebook
Compartir a Twitter