La darrera fractura de l'independentisme

Escric aquestes ratlles des de la perplexitat i el dolor que, com a catalanista, m'han generat les declaracions de Carles Puigdemont respecte a Europa. Una Europa que veu com un club de països decadents i obsolescents on manen unes poques persones que, a parer seu, estan estretament vinculades a discutibles interessos econòmics. Una visió certament dantesca que té per objectiu justificar un referèndum (un altre!), aquesta vegada sobre la continuïtat de Catalunya en el si d'una Unió Europea que, dit sigui de passada, no entén ni comparteix la deriva rupturista catalana.

 

Agradi o no a Puigdemont, l'europeisme és part indestriable del catalanisme des de primera hora. Per diferents que siguin els seus accents, el catalanisme ha vist i veu Europa com l'espai natural on inserir Catalunya, no tan sols des de la perspectiva política, sinó també dels punts de vista social, cultural o econòmic. Un catalanisme que entén Europa com un irrenunciable espai de pau, de progrés econòmic, de vertebració de l'Estat de benestar i de respecte pels drets humans. Sense remuntar-nos més lluny, ni el catalanisme de Jordi Pujol, ni la socialdemocràcia de Pasqual Maragall, ni l'humanisme socialcristià d'Anton Cañellas o de Duran Lleida s'entendrien si els amputéssim la seva expressió europeista. Un catalanisme de signe certament divers, però amb un comú denominador: el voler i saber mirar nord enllà, amb una voluntat nítida de teixir complicitats des de la diversitat. Mal que els pesi a alguns, i per més perfectible que sigui aquesta nostra Europa, caldria que fóssim tots plegats molt conscients dels costos de la no Europa des de qualsevol perspectiva. Fer Europa i no la guerra és el suggerent títol d'un assaig prenyat d'un optimisme realista publicat recentment per Enrico Letta. L'autor hi fa una raonada defensa de la necessitat de refer una Europa que ja no pot perdre més temps en les disputes internes, entre altres raons perquè a fora hi ha un món en progressió vertiginosa que no ens espera.

 

Puigdemont, lamentablement, camina en el sentit exactament oposat.

 

Amb les seves desafortunades paraules, Puigdemont trenca conscientment la darrera baula que el subjectava al catalanisme per abraçar sense embuts el discurs dels populismes que aquests darrers anys han aflorat en diferents països europeus i que tant de mal estan fent al projecte comú i a la convivència. La fractura amb Europa és el darrer capítol de la fugida endavant d'un procés que primer va trencar la convivència en el si de Catalunya, després ha malmès la relació de Catalunya amb el conjunt d'Espanya, que ha menystingut les nostres pròpies institucions d'autogovern i que, com a conseqüència de tot plegat, ens ha abocat a un escenari d'incertesa que afecta negativament la nostra economia. Trencar amb Europa, el darrer despropòsit.

 

Tallar amb Europa és l'últim despropòsit d'un procés que va trencar la convivència en el si de Catalunya.
 
 
 
 
 
Compartir a Facebook
Compartir a Twitter
Please reload

Entrades destacades

Declaració fundacional d'Units per Avançar

June 17, 2017

1/1
Please reload

Notícies recents

September 2, 2020

Please reload

Arxiu
Please reload

Segueix-nos a
  • Twitter Basic Square
  • Facebook Basic Square

L'ús d'aquest lloc implica l'acceptació de l'Avís legal i política de privacitat d'UNITS PER AVANÇAR