Un tret a cada peu

Article de Josep A. Duran i Lleida, publicat avui al diari La Vanguardia.



Ignoro quin és l’origen de l’expressió “disparar-se un tret al peu”, però sempre l’he assumit com la descripció d’un error o equivocació pròpia que provoca gran frustració en la consecució d’un determinat objectiu.


Doncs bé, em temo molt que, en les últimes setmanes, l’independentisme no és que s’hagi disparat un tret a un peu, sinó un a cada peu. No tinc cap intenció de com­parar la causa d’una part de la societat ca­talana amb la palestina, però cada dia sembla més adequat aplicar a l’independentisme català aquella màxima referida a l’OAP de Iassir Arafat: “No perden mai l’oportunitat de perdre una oportunitat”.


Si no se’ns torna a enganyar, hauríem de donar per descomptat que el Govern de Catalunya i els partits que li donen suport pretenien dialogar amb el Govern de l’Estat i reivindicar de la Unió Europea la seva intervenció davant les autoritats espanyoles a fi d’encarrilar una solució política per al nostre complex contenciós. En el fons, aquest és també el missatge que la majoria dels dirigents processats pel Tribunal Suprem han desgranat en les seves declaracions davant la Sala que els jutja: la declaració unilateral d’independència (DUI) només va existir als efectes de propiciar un diàleg amb el Govern estatal. I poca cosa més! Si això és així (al marge de confirmar la farsa del procés ), els qui han decidit negar la tramitació pressupostària a les Corts Generals afavorint l’avançament electoral (del qual podria sortir un govern menys procliu a dialogar amb l’independentisme) han d’admetre que s’han disparat un tret al peu. I menysprear les institucions de la UE, ja sigui de paraula (negant-ne l’essència i credibilitat democràtica, com Torra i Puigdemont van fer de forma irada, recentment a Brussel·les, o com ha fet la CUP, atribuint-los el caràcter de “presó del poble”), o ja sigui d’obra (com recentment va fer l’ANC ocupant la seu de la Comissió de la UE a Barcelona), implica disparar-se un tret a l’altre peu.


En el primer cas, no és que pensi que l’error hagi estat el de no aprovar els comptes tal com els havia presentat el Govern a les Corts Generals. No comparteixo la idea que l’important és que hi hagi pressupostos, siguin els que siguin. Tot i això, sembla evident que s’ha comès una doble equivocació. Per una part, s’ha renunciat a poder modificar algunes de les orientacions pressupostàries, que tota tramitació parlamentària ofereix als grups polítics. I per una altra, s’ha provocat el final anticipat de la legislatura, però també l’eventual formació d’un govern del PP, Ciutadans i Vox. Si aquesta actuació respongués a algun propòsit coherent (que ho dubto), aquest no seria cap altre que el “com pitjor, millor”. Millor per a qui? Agreujar i enverinar la situació és sempre pitjor per a tothom!


Aquest tipus de comportament (que per raons òbvies no sembla influït pel lema de Com guanyar amics i influir en les persones, de Dale Carnegie) és rebutjable si es contempla des del vessant purament tàctic. Però des de la perspectiva estratègica, o de la filosofia de la història, resulta a més dramàtic. No ignoro el pes de l’inici del judici als líders independentistes en la decisió del tràmit pressupostari. Al contrari. Precisament, també pensant-hi, s’hauria de tenir en compte quin Govern té avui Espanya i quin govern podria tenir en els propers mesos. I quin d’ells és el més convenient per administrar políticament una eventual sentència condemnatòria i per evitar que la nostra autonomia quedi reduïda finalment a cendres.


I si parlem de la Unió Europea, la gra­vetat del tret a l’altre peu resulta igualment dramàtica. Oblidar que la projecció histò­rica de Catalunya es realitza des de la Marca Hispànica, com a part transpirinenca del reducte europeu carolingi, és una mostra clara d’insolvència. M’imagino que alguns dels ­autors dels trets als dos peus hauran llegit Vicens Vives i la seva Notícia de Catalunya. O almenys una part d’ells van haver d’escoltar o llegir el president Jordi Pujol amb idèntiques reflexions en innombrables ocasions. I ja que evoco el passat, potser influït per allò que quan el present decep, el passat ­brilla, no valdria la pena refle­xionar sobre per què Catalunya ha passat de ser “el referent” de la UE a ser “el problema” de la UE?


Sobre tot això em ve a la memòria una famosa crònica del francès Jean Froissart en la qual es refereix a una espècie de versió medieval del tret al propi peu. Va ser en les últimes dècades del segle XIV, quan un cavaller decidit a utilitzar amb les mans la més poderosa de les maces, va ordenar construir-ne una de plom, capaç de des­truir d’un sol cop les armadures i vides dels seus enemics. Segons Froissart, aquell cavaller va fer miques tot el que tenia al seu abast. Però explica també el cronista francès que aquell home va utilitzar amb tanta brutalitat la maça, que va tenir la mala sort de colpejar-se a si mateix al cap, un cop del que no es va poder recuperar. És el que té l’assumpte que ens ocupa, de peus en tenim dos, però de cap només un, com li va etzibar Clarín a un jove més presumptuós que savi en una de les seves tertúlies.


Rebutjant la tramitació dels pressupostos, l’independentisme ha comès una doble equivocació

9 vistas