Un futur pertorbador

Article de Josep Antoni Duran i Lleida publicat a La Vanguardia del 15 de febrer de 2019



Hi ha dues causes que motiven que tornem a parlar dels populismes i de la seva exaltació en l’escena política. La primera té a veure amb les pròximes eleccions al Parlament Europeu. La segona, amb la repercussió que la pandèmia populista té en l’economia. Efectivament, un resultat que situï les forces populistes en la primera línia de l’Europarlament significaria un cataclisme per a la Unió Europea. Totes abominen d’una manera o una altra del projecte europeu i només el fracàs del Brexit les ha obligat a renunciar temporalment a les seves bravates antieuropees. Alhora, l’apogeu del populisme a Europa i Amèrica, els mateixos efectes econòmics del Brexit i la guerra comercial entre els EUA i la Xina constitueixen el principal germen d’inestabilitat política i aquesta, la causa principal de la in­cer­tesa sobre el futur de l’economia global. No són raons econòmiques sinó polítiques les que avui enterboleixen l’horitzó econòmic.


En declaracions al Corriere della Sera , l’ideòleg de Trump, Steve Bannon, pronosticava que el 2019 seria un any extraordinari per al populisme. Des de l’escola que ell ­qualifica de “gladiadors”, a la cartoixa italiana de Trisulti, es proposa de formar “els agents que determinaran el projecte europeu”. Per Bannon, els líders italians Salvini i Di Maio “són un exemple per al món”. A aquests polítics modèlics, els suma l’hongarès Orbán, els populistes austríacs, alemanys, holandesos, nòrdics, Vox... i tants d’altres. I fins i tot sabent que la por predisposa a veure les coses pitjor del que estan, no resulta fàcil retreure’s d’un futur que produeix pertorbació.


No menys preocupació provoquen els riscos que el populisme suposa per a l’economia. La Itàlia dels exemplars Salvini i Di Maio acaba d’entrar en recessió. Les ac­cions dels gilets jaunes (ar­milles grogues) obliguen a augmentar la despesa a França i ­posen en perill els objectius del dèficit. Espanya –i Catalunya– corren el risc de continuar sense pressupostos per al 2019. El creixement d’Alemanya es rebaixa a un 1,1%. I un possible Brexit disruptiu afegeix una incertesa addicional a tota la UE.


És cert que el populisme ve de lluny (i sota aquest títol cal incloure també el proteccionisme econòmic), però no va estar mai tan universalitzat. Moltes són les causes: la tremenda desigualtat engendrada per la crisi econòmica; les receptes aplicades; la por de la globalització; l’impacte de les noves tecnologies (fonamentalment en la pèrdua de llocs de treball); la similitud de les receptes econòmiques de les forces polítiques tradicionals... I davant causes que només tenen solucions complexes, el suflé del populisme continua creixent oferint solucions fàcils i falses. És la lògica de la qual parla el filòsof Daniel ­Innerarity: “La racionalitat sucumbeix davant la sentimentalitat. Trump, Grillo... no tenen la mateixa ideologia, però tenen un denominador comú: la simplificació”.


El populisme és la llavor de la destrucció de la democràcia, a la qual desgraciadament es desqualifica en nom del poble. Per guanyar el combat hauríem d’anar a les arrels de les causes que l’alimenten. De res no ­serveix recrear-se amb les seves maldats congènites si no entenem que per vence’l no n’hi ha prou amb establir cordons sanita- ris. Això sense perjudici, per descomptat, de la necessitat d’exercir la força moral de la denúncia allà on es manifesti. I l’inde­pendentisme, tal com s’expressa avui a Catalunya, és una declaració més de populisme. Com ho és una part de l’espanyolisme. Tots dos es recreen en la irracionalitat i en els sentiments.


El malestar social existent en les nostres societats és molt més important i profund del que es creia. Aquesta és una de les arrels que donen vida al populisme i el gran repte de les nostres societats és renovar un pacte social que a l’Europa dels cinquanta van consolidar democristians i socialistes. Però n’hi ha prou amb observar els resultats electorals dels últims anys per donar fe del final de l’hegemonia d’aquest binomi polític i de la confusió entorn d’alternatives de futur. L’absència de pacte social enforteix el vendaval populista.


La trilogia de l’economista de Harvard Dani Rodrik prediu que la democràcia, l’Estat nació i la globalització són incompatibles. Comparteixo amb ell que en el futur no es podrà disposar mai de les tres en plenitud. No veig senzill frenar la globalització. La democràcia, que sempre va ser imperfecta, apareix cada dia més fràgil. I la sobirania dels estats nació fa temps que està canviant cap a sobiranies compartides. D’una forma o una altra, les tres potes de la trilogia estan, al seu torn, relacionades amb els populismes. Aquests s’aprofiten dels perjudicis de la globalització; viuen del debilitament de la democràcia (al qual alhora contribueixen), i ­aixequen la bandera de la sobirania nacional. En els tres camps cal mantenir el desafiament al populisme.


I com que estem en vigílies electorals, em sembla substan­cial enfortir el relat europeu: ni Catalunya, ni Espanya, ni Itàlia, ni França, ni Alemanya, ni Hongria..., ningú per separat no pot afrontar els reptes que planteja Rodrik. Però tots junts tenim grans possibilitats d’aconse­guir-ho.


El malestar existent en les nostres societats és una de les arrels que donen vida al populisme

6 vistas