Sense recorregut real

Article del col.lectiu Treva i Pau al diari La Vanguardia de 15 de març de 2019



La independència de Catalunya és una il·lusió ara com ara irrealitzable. Quan els que n’han simulat la consecució han admès el simu­lacre, no té cap sentit continuar pretenent l’impossible. Com va dir a pilota passada l’iniciador del procés , Artur Mas, “tots els actors, tots, sabíem que això (la declaració d’independència) no tenia recorregut real”. La independència de Catalu­nya és impossible perquè no la vol ni la majoria dels catalans, ni la majoria dels espanyols, ni la majoria dels europeus, representats per les autoritats de la Unió. Tot això fa temps que se sap però no es vol reconèixer, en especial els líders independentistes, perquè reconèixer la ficció suposa rectificar davant les seves bases, i això requereix massa valor, enteresa i renúncies materials. Els seguidors, per la seva part, troben mil raons per continuar cavalcant l’onada emocional que els envolta, els uneix, els conforta, i els evita l’esforç de pensar més enllà del moment estel·lar que obriria les portes a una societat impecable i exemplar.


Mentrestant, Catalunya està sense un Parlament i un Govern efectius; la societat espanyola s’agita inquieta i es polaritza davant la disrupció, i Europa s’alarma davant el perill d’un contagi secessionista en un clima de populisme antieuropeu.


Alguns, tan ingenus com desaprensius, pensen que com més incerta, desequilibrada i conflictiva esdevingui la convivència política, més possibilitats tindrà el seu projecte seces­sionista. Cras error. La recepta de “com pitjor, millor” només podria donar resultat a qui ­disposés de prou poder per capitalitzar per a ell el desordre, el descontentament i el conflicte agut.


Davant la gravetat de la situació política, ¿pot el votant independentista suspendre momentàniament les seves emo­cions i provar de valorar amb realisme les possibilitats efectives d’assolir els seus objectius? Segurament molts poden fer-ho, i ho fan. A d’altres els cega la passió fins al punt de cometre error rere error i esgotar-se o destruir-se en l’intent. Devem incomptables millores polítiques i socials a l’esforç i entrega de reformistes radicals que van substituir els seus objectius irrealitzables per altres al seu abast de similar sentit. De fet, el capitalisme va ser convertit en l’Estat de benestar per molts que inicialment van voler la seva destrucció.


Per tenir a ratlla les emocions pròpies, pot resultar útil recórrer a les reflexions d’altres com Josep Maria Colomer, eminent politòleg català, gens sospitós de nacionalisme espanyol, que conclou d’aquesta manera la seva recent i il·lustrativa obra España: La historia de una frustración (2018): “En el context ­actual d’intercanvis econòmics i culturals transnacionals oberts i una creixent interdependència, provar de continuar construint, reforçant o sostenint un Estat nacional sobirà és un esforç inútil”. I afegeix: “De fet, la sobirania nacional s’ha convertit en un dels conceptes polítics més obsolets en el món d’avui”. És un missatge per a les dues parts en conflicte, l’Estat espanyol i l’independen­tisme.


L’única via de defensa davant els grans reptes polítics del nostre temps passa per continuar la construcció de la Unió Europea, i en això ens hauríem d’entossudir junts els espanyols si pretenem tenir-hi alguna influència efectiva.


La insatisfacció dels catalans que la tinguin amb el seu autogovern s’ha de resoldre en el marc de l’adaptació general de les institu­cions de l’Estat espanyol a les exi­gències funcionals de la seva participació activa i compromesa en les decisions de la Unió Europea. La Constitució espanyola ignora encara la Unió Europea i el Govern i el Parlament atenen amb certa desgana les ­seves possibilitats de participació i influència en ella. Ho denuncia amb precisió i pena Joaquín Almunia, exvicepresident de la Comissió Europea, responsable de Competència, en el seu inspirador assaig Ganar el futuro (2018).


L’encaix de Catalunya a Espanya no és el problema polític real, sinó com totes dues poden participar conjuntament i eficaçment en els òrgans decisoris de la Unió Europea. És i serà en aquest àmbit on podran abordar-se les qüestions de les quals depèn la nostra supervivència (medi am­bient, tecnologies, desigualtat, immigració, fiscalitat, creixement i Estat de benestar), i és en aquest punt on les entitats polítiques europees han de concentrar la projecció i defensa dels seus interessos.


Els votants independentistes farien bé de recordar que el seu anhelat objectiu va ser al seu dia un instrument per assolir finalitats polítiques desitjades. La sobirania és una condició i una possibilitat per a una finalitat o un conjunt de finalitats, no una finalitat en si mateixa. Avui la sobirania ja no és un mitjà ni un instrument per als grans països ni per als petits. El poder està repartit i continuarà repartit en múltiples nivells i esferes de cooperació i competència. I és en aquest terreny on es juga de veritat la política i no en objectius “sense recorregut real”.


El problema és com Catalunya i Espanya poden participar conjuntament i eficaçment en els òrgans de decisió de la UE

26 vistas