Quantes nacions hi ha?


Article de Josep A. Duran i Lleida, publicat a La Vanguardia el dia 13 de desembre de 2019.


Quantes nacions hi ha? La pregunta va referida a Espanya, ­esclar! Aquesta va ser la qüestió que més vegades es va plantejar a l’última campanya electoral... I no hi va haver resposta. L’hi formulaven al candidat socialista a la presidència del Govern, i tan insistent interpel·lació no era a causa d’un fervorós patriotisme espanyol o de la preocupació per la defensa d’un interès comú. Simplement era una pregunta trampa que provava de furgar en el polièdric concepte de la pluralitat d’Espanya, en espera que un renunci permetés esgarrapar com més vots millor.


Tot i això, ja fora de campanya, amb respecte, serenitat, i fugint d’alarmismes patriòtics d’uns i altres, convé reflexionar sobre la reiterada qüestió. No en va, segons el meu parer, el problema territorial és l’únic problema polític que subsisteix dels quatre que comprometien el futur d’Espanya a inicis del segle XX (el reli­giós, el militar, l’agrari i el territorial). Aquests dies en què ens van arribant ressons de la negociació entre el PSOE i ERC, no tinc el menor dubte que l’abast del concepte de la pluralitat d’Espanya ha de flotar en l’ambient dels conciliàbuls que pretenen investir un nou president. He escrit en diverses ocasions que la ­solució al conflicte polític més greu que avui té Espanya no podrà venir només de la mà del principal partit de Catalunya i del d’Espanya. Ni de l’acord entre el Govern de Catalunya i el d’Espanya, perquè tots dos representen només una part, no el tot. L’acord no pot ignorar la Catalunya no independentista, d’igual manera que no pot prescindir de l’altra mitja Espanya que no representa el binomi socialis­ta-podemita. Caldria intentar implicar com més ciutadans millor. Com va aconseguir la Constitució, que acaba de complir 41 anys.


I precisament, parlant de la Constitució, crec que seria esclaridor anar a la voluntat del legislador per intentar esbrinar si els que s’autoqualifiquen com a constitucionalistes estan disposats a desdramatitzar el xoc entre els defensors de la nació única i la pluralitat de nacions. Evitant la col·lisió del concepte de nació amb el principi d’unitat de la nació espanyola, es tractaria d’intentar conciliar alguna proposta política que permetés acceptar la pluralitat nacional com un dels com­ponents de la solució al problema català, que no és sinó reflex d’un problema ge­neral espanyol. Com Joan Maragall destacava en una de les seves cartes a Miguel de Unamuno, continuar veient separatisme en tota proposta que es formuli seria el pitjor senyal.

Com es conjugava unitat i pluralitat en la voluntat política que va permetre engendrar l’actual Constitució? Vegem-ne alguns detalls significatius. El 21 de gener del 1977, la comissió negociadora, ano­menada dels nou, que, juntament amb el president Suárez, va acordar les bases del procés democratitzador, publicava un document en el qual literalment recollia que: “La descentralització de l’Estat, per adequar-lo a les exigències que plantegen el caràcter plurinacional i pluriregional d’Espanya, és una necessitat urgent...”. Pocs dies més tard, el pacte subscrit pels integrants d’aquesta comissió amb Suárez, en virtut del qual van acceptar presentar-se a les eleccions generals del 1977, acordava que: “La justícia i estabi­litat democràtica passen per una solució adequada al greu problema de la construcció d’un Estat que assumeixi la pluralitat nacional i regional d’Espanya...”.


Aquests són els fonaments i precedents de l’article 2 de la Constitució. Exactament els mateixos termes amb què es pronunciaven dos significatius ponents constitucionals. Herrero de Miñón per UCD i Peces-Barba pel PSOE. El primer, afirmant que “res no s’oposa a considerar Espanya una nació de nacions” i, el segon, manifestant que “la posició des del punt de vista científic que els socialistes acceptem és que existeixen a Espanya, a la nació espanyola, diverses nacions”. Excuso detallar-los les posicions del també ponent Miquel Roca. O de Jordi Solé Tura, ponent dels comunistes i a qui aquests ­dies recordàvem en complir-se deu anys de la seva mort. No es podria reprendre aquell consens per donar resposta a la pregunta recurrent que provoca aquest article d’opinió? Sens dubte, crec que es pot i hauríem d’intentar-ho. I els defensors de totes les essències nacionals haurien de ser conscients que no aconseguir-ho resultarà perjudicial tant per a Catalunya com per a Espanya.


Dues qüestions semblen rellevants a l’hora de conjuminar aquest consens necessari. La primera, en relació amb l’equiparació del concepte de nació amb el de plena sobirania. És legítim perseguir tal equivalència, però no tindrà empara ni a Espanya, ni a la UE. La segona implica admetre que si a Espanya en el seu conjunt se li reclama sensibilitat respecte a la seva pluralitat nacional, Catalunya ha de correspondre amb la mateixa receptibilitat a la diversitat de sentiments nacionals que hi conviuen.


El problema territorial és l’únic que subsisteix dels que comprometien el futur de l’Espanya del segle XX

61 vistas