Quan es va esguerrar Catalunya?


JOSEP ANTONI DURAN I LLEIDA

16/02/2018 - La Vanguardia

Fa mesos que escric sobre el mateix. I no crec que sigui l’excepció entre els qui ocupem els espais d’opinió dels mitjans. Parlem i escrivim sense parar sobre el procés. Després de ­mesos i mesos, anys ja, parlant del mateix, molts ens sentim esgotats. Fastiguejats de despropòsits, d’aventures, d’insurgències, d’imperícies ... d’irresponsabilitats. Farts també d’atrinxeraments: uns contra la llei, forçant-la, burlant-se’n... quan no violentant-la; d’altres emparant-se darrere d’ella. Reduint uns i altres la política a un erm gris de cendres. Es van repetint ­seqüències, passen les pantalles i encara que sovint es conclou que som on érem, no comparteixo aquest corol·lari. Com tampoc el d’aquells que creuen que després del 21- D tot està millor. Estem pitjor. De fet, molt pitjor!


Vaig negar fa mesos en aquesta mateixa pàgina la pretesa internacionalització del procés. Avui he de rectificar, encara que el que s’ha internacionalitzat és el ridícul. Davant els qui érem un referent de prestigi, ara som objecte de befa. Ningú no comprèn com hem malversat el capital econòmic, social i polític amassat al llarg de dècades d’autonomia. Per això, em desconcerta tanta inconsciència davant l’irreparable dany causat a Catalunya. També és cert que Espanya, i les seves institucions, tampoc no surten indemnes en el recompte de les perplexitats generades a l’exterior. Ningú no acaba d’entendre aquesta graponeria política en la solució del conflicte.


I mentre des de l’exterior se’ns jutja amb severitat, aquí es petrifica un enquistament nodrit d’egoismes i tacticismes del qual resulta difícil ­endevinar una sortida. I si n’apareix alguna, aquesta emergeix efímera i allunyada de l’estabilitat. Tot sembla provisional, tot canvia d’un dia per l’altre. La política continua sense oferir solucions i els actes i interlocutòries de la justícia provoquen incomprensions enormes. Què ens està passant?


Vargas Llosa, a Conversa­ción en la catedral, incapaç de comprendre què estava passant al seu país, es pregunta a través del seu personatge principal: “¿En qué momento se jodió Perú?”. Més tard va aclarir que no hi va haver un moment específic, sinó que en realitat havien estat diversos els moments al llarg de la seva història. Just a partir de la incomprensió sobre el que ens ha passat els últims anys, em sembla oportú projectar la mateixa interpel·lació sobre la nostra situació.


A Catalunya, com en el Perú de Vargas Llosa, no ha estat un moment, sinó molts, els que ens han portat al bloqueig actual. La majoria oficial assenyala –sense haver-la llegit en molts casos– la sentència del TC de l’Estatut, però no és del tot cert: pot ser un dels moments, però no el moment. Es parla del rebuig del pacte fiscal, però tampoc no és clar: segur que és un altre dels moments, però no el moment. Hi ha molts moments abans i després, fins a arribar al ­disbarat històric gestat a partir del 6 i 7 de setembre, amb la unilateralitat i desobe­diència com a divises de la tan negada República. No obstant això, si dels molts moments n’hagués de triar un, em quedaria amb la inoculació en l’independentisme de la pandèmia del populisme.


Vivim una crisi permanent on les identitats intenten sobreviure al vendaval uniformador de la globalització. Un escenari que renova l’afirmació de Gramsci: “El nou no acaba de néixer, el vell no acaba de ­morir... i en aquests clarobscurs sorgeixen els monstres”. Monstres que aviven i viuen del populisme. No és cap novetat. La sentència apòcrifa, atribuïda a Mark Twain: “La història no es repeteix, però rima”, torna a adquirir vigència.


En aquest context, el nostre sistema polític i els seus líders no han estat capaços de gestionar la complexitat de la situació i han adulterat temeràriament la realitat. Qui parla de responsabilitat, de límits, d’interessos compartits..., com recorda Daniel Innerarity, té totes les de perdre davant els qui marquen binàriament els límits entre nosaltres i ells. Els uns s’erigeixen en por­taveus de la gent real. Els altres són qualificats de recargolats traïdors de la sobirana voluntat popular.


Els populismes tenen una gran facilitat per assenyalar enemics. Culpen de tot l’altre fins a la paranoia. Al Regne Unit, la Unió Europea és la causant de tots els seus mals. A Holanda i França, els immigrants són el boc expiatori dels seus problemes. A Alemanya, els refugiats són cap de turc de les complexitats de la crisi. En l’imaginari ­independentista, Espanya és la causant del nostre desassossec. I a l’altra riba, l’independentisme s’ha erigit com a causa suprema de les tor­bacions d’una part dels espanyols. Tots ells proven de dir als ciutadans el que els agrada sentir, sigui cert o no. Es parla i s’actua de cara a la ­galeria, es manipula el llenguatge i mentre això sigui ­així, immersos en el que el professor Muñoz Machado de­finia en aquestes mateixes pàgines d’opinió com a anomia catalana, no hi haurà manera de superar l’estancament actual. Dit això, seria convenient que el populisme no s’utilitzés com a subter­fugi de les incapacitats d’uns i altres.

14 vistas