Què ens està passant?












JOSEP ANTONI DURAN I LLEIDA

10/05/2018 - La Vanguardia


Alguns sociòlegs i psicòlegs so­cials defineixen la nostra societat com la de “la inseguretat sentida” (o com la societat de la por). De fet, un dels trets més significatius de les societats de l’era postindustrial és la sensació general d’inseguretat. Potser és per la combinació de l’ànsia de seguretat, tan pròpia de la postmodernitat, amb la realitat de les incerteses importants.


Una part d’aquestes incerteses es refe­reixen a circumstàncies econòmiques. Malgrat un creixement superior al dels nostres socis, Espanya no n’és una excepció. Els grans es queixen de les pensions i els joves, dels salaris (que les han de finançar). També de la temporalitat i de l’ atur, malgrat la reducció dels últims anys.


Se’ns adverteix dels riscos de la robotització. Ja va passar amb el maquinisme del segle XIX. I amb la globalització. Però els avantatges van superar els inconvenients. Encara que, esclar, impliquen canvis estructurals i personals. En qualsevol cas, ­estem en el millor moment econòmic dels últims deu anys, però les ferides físiques i espirituals de la crisi més gran soferta encara són fresques. Entre les principals, la desigualtat i el debilitament de les classes mitjanes.


Altres circumstàncies fan referència a la seguretat en el sentit més primari, la seguretat física. Les sentències judicials recents en són un exemple. La inseguretat es projecta principalment sobre dones i menors, víctimes de la violència domèstica, i d’abusos i agressions sexuals, o simplement de purs assassinats.


Però més enllà de les circumstàncies socioeconòmiques, una bona part de la inquietud ve dels esdeveniments polítics. Vivim temps nous: la crítica a la democràcia representativa i l’ús populista de la indignació gestada per la crisi, la corrupció i la inestabilitat política; el rebuig de la Constitució per una minoria (en qualsevol cas, important); la resistència a la seva reforma (molt diferent d’un procés constituent adàmic); la incapacitat d’encarrilar per la via política una solució a la ruptura constitucional a Catalunya i els seus efectes col·laterals dins i fora d’ Espanya... Són tants els motius d’inseguretat, de desconcert, de neguit..., que sembla lògic que ens interpel·lem. Què ens està passant? Vivim un dels moments estel·lars de la humanitat que narra Stefan Zweig? Es tracta simplement del final d’un cicle polític? O, sense ser un moment estel·lar, el que passa té més calat que un simple canvi de cicle?


Stefan Zweig, a l’obra Moments estel·lars de la humanitat, descriu passatges de la història en els quals tot es comprimeix en un únic instant que ho determina tot i ho decideix tot. Moments en què una decisió destinada a persistir al llarg de dècades i segles es condensa en una data única, una hora única, si no en un sol minut. “Un únic ‘sí’, un únic ‘no’, un ‘massa aviat’ fa –segons ell– que aquest moment sigui irrevocable per a centenars de generacions, determinant la vida d’un individu, la d’un poble sencer i fins i tot el destí de tota la humanitat”. Sincerament, m’agradaria restar dramatisme al diagnòstic dels nostres mals. Estic convençut que Zweig no afegiria el nostre present a les seves catorze miniatures històriques descrites en aquesta obra.


D’altra banda, ja fa un temps que a Espanya es pronostica un final de cicle. Es vincula al desgast del PP i a l’ascens de Cs. Possiblement falten mesos perquè les urnes aportin claredat. Però pel cap alt estaríem davant una alternança democràtica. A Catalunya, en canvi, sí que s’ha produït el final d’un cicle. L’ hegemonia del catalanisme garant de la cohesió que se simbolitzava en lemes com “ Som sis milions” o “ Som un sol poble” es va acabar.S’especula també –interessadament en molts casos– sobre el final del que denominen el “règim del 78”. Cal ser acurats amb les paraules, perquè estan plenes d’ideologia. No vull assumir que el que ens està passant suposi un final de règim, però sí que convé saber que alguns estan treballant perquè sigui així.Només amb el temps podrem valorar els fets i la nostra època amb una mínima perspectiva històrica. Costa de discernir la realitat quan hi estem immersos. Però el que sí que em sembla que ens està passant és que vivim una acceleració històrica sense poder entreveure cap a on ens condueix. Una acceleració que, com totes les històriques, provoca –d’acord amb el filòsof francès Olivier Remaud– un sentiment de dol anticipat.


I aquest sentiment es transformarà en real si no hi ha capacitat i intel·ligència política per: a) canviar el nostre sistema polític mitjançant una reforma constitucional; b) recuperar el lideratge –que avui és al carrer– mitjançant una transformació dels partits i un canvi de la llei electoral; c) reeditar un contracte social, i d) respectar els tribunals, però encarrilar, també, la qüestió catalana des de la política.


Sabent que, per aconseguir tot això, la nostra societat no avan­çarà ni es guarirà sense consensos. Sento pànic davant la incapacitat de generar-los. Menys demagògia, menys tacticisme i més sentit comú! Menys pensar en el nostre bé i més en el bé comú!

9 vistas