Parlem primer entre nosaltres









ANTON COSTAS

04/03/2018 - La Vanguardia

El procés ha mort. Però el ritual i el dol que acompanyen el seu funeral seran llargs i convulsos a causa que les expectatives van ser moltes. I també que uns quants es ­resisteixen a reconèixer aquesta defunció. Però s’ha acabat el temps de l’èpica de voler fabricar la història; ara toca la més prosaica tasca de governar i conviure pacíficament.


Aquest no és un epitafi per la independència com una aspiració política legítima de moltes persones a Catalunya, una aspiració que continua viva. És un epitafi pel procés entès com una estratègia política unilateral i oportunista per imposar a més de la meitat dels ciutadans de Ca­talunya una opció política que no comparteixen.

Que la unilateralitat ha mort és una cosa que resulta de les declaracions de la majoria dels membres de l’últim govern de l’opció independentista. Tant ells com altres dirigents i partidaris d’aquesta opció són conscients que no s’hauria d’haver anat tan lluny i que caldria haver reconegut que ni les eleccions ni els referèndums del 9- N ni el de l’1- O no van donar en cap moment majoria social a la independència.


Hi va haver dos moments en què va semblar que l’expresident Carles Puigdemont faria aquest reconeixement. Un va ser el seu discurs al Parlament quan, després de la gran manifestació no-independentista, va reconèixer aquesta pluralitat i va afirmar que no volia ser només el president d’una part de Catalunya. L’altre va ser la matinada del 26 d’octubre, quan va anun­ciar al seu govern que convocaria eleccions. Però la falta de coratge i la lluita fratricida amb ERC per l’hegemonia política van avortar aquest reconeixement.


Quin hauria de ser ara el nou projecte polític que substituís la divisió interna i la confrontació permanent amb l’ Estat? Al meu judici, la convivència. Una convivència respectuosa, sense demonització dels altres i sense sentiments de revenja.


Una convivència que permeti abordar dos grans objectius. El primer és cosir i cicatritzar les ferides del teixit social i polític intern provocades pel procés. Quant temps més ha de passar perquè els dirigents polítics tornin a saludar-se als passadissos del Parlament i nosaltres als carrers? El segon és el diàleg i l’acord intern sobre dues qüestions prioritàries; sobre el bon govern i la negociació amb l’ Estat.


Necessitem un govern. Però no un govern qualsevol, sinó un que es comprometi a tres tasques bàsiques. La primera és acordar amb l’oposició les regles de funcionament d’institucions tan essen­cials per al pluralisme democràtic com són els mitjans de comunicació de titularitat pública. La segona és un acord per treure els partits de les administracions públiques i respectar la carrera pro­fessio­nal dels empleats fins a nivells de director general, com succeeix en països com França, Alemanya o el Regne Unit. I la tercera és acordar les normes per a un bilingüisme efectiu dins de l’escola única catalana. Aquests aspectes són fonamentals per a la convivència i el bon govern.


Necessitem també acordar amb l’ Estat la millora del funcionament del model territorial, tant en la dimensió financera com en un repartiment més clar de quines competències són estatals i quines autonòmiques. El mal funcionament ha estat una de les causes que han portat molts nacionalistes a donar suport a l’opció independentista. És necessària una reforma constitucional que permeti recuperar el paper de l’Estatut com a veritable Constitució autonòmica en aquelles competències que li són pròpies, com l’organització territorial, la llengua i l’ensenyament.


Res, a priori, no ha de quedar necessàriament fora d’aquest diàleg. Ni la mateixa possibilitat d’un referèndum legal. En sentència ­recent, el Tribunal Constitucional ha ­assenyalat que el debat sobre la independència cap en la Constitució. L’única exigència és que es dugui a terme per vies legals. Però aquesta qüestió hauria d’esperar el moment en què de manera reiterada una majoria significativa de catalans doni suport a partits que portin en el programa aquesta opció.


Parlem i acordem primer entre nosaltres com organitzem la convivència i el bon govern. És il·lusori pensar que un govern i un Parlament que representin només la meitat dels catalans tinguin en cap moment la força per convèncer de les seves propostes tant els governs d’ Espanya com els partits estatals i la resta dels espanyols.

3 views