Pactar és de valents

Article de Josep Antoni Duran i Lleida publicat al diari La Vanguardia del dia 10 de maig de 2019.



Per si algú tenia algun dubte, la campanya i els resultats elec­torals del 28 d’abril insisteixen a recordar-nos que el contenciós territorial –amb el procés independentista de Catalunya en l’epicentre– continua sent el problema més important que té Espanya. I el més complex a l’hora de trobar una solució. A més, les urnes han evidenciat una profunda divisió de la societat catalana i de l’espanyola a l’hora d’abordar el litigi.


A Catalunya, l’independentisme creix en vots però, encara lluny de la majoria, continua reflectint la fragmentació de la societat. D’altra banda, els que per posar fi al plet català propugnaven com a primera mesura l’aplicació continuada del 155 s’han de conformar a pledejar entre ells per sentenciar el lideratge de la dreta. El material pirotècnic que han fet servir per guanyar vots els ha deixat insignificants a Catalunya, sense que això els hagi permès guanyar a Espanya. En el conjunt de l’Estat, la victòria de Pedro Sánchez, encara que inapel·lable, actualitza les ­dues Espanyes de Machado (només per uns milers de vots el sistema electoral permet que una s’imposi sobre l’altra).


El procés ha condicionat i continuarà condicionant l’estabilitat i la governabi­litat, amb les negatives conseqüències polítiques i econòmiques que se’n deriven. L’independentisme planteja un pols permanent a l’Estat –del qual no sortirà sense seqüeles–, però els efectes perniciosos que provoquen la paràlisi institucional i la divisió de la societat són un llast encara més gran per a Catalunya. Espanya es desgasta, però Catalunya corre el risc d’enfonsar-se. Per als uns i per als altres ha arribat l’hora de la veritat, l’hora de la raó que, d’acord amb Habermas, està en el diàleg: acostar-se i comprendre’s.


Efectivament, ha arribat el moment de normalitzar en públic el que en privat sustenten la majoria de dirigents polítics. Perquè en públic, i amb el reüll electoral, s’exalten les diferències, però en privat se sap i es reconeix que la solució que convé a tothom passa per dialogar, transaccionar, concertar i pactar. Els resultats electorals obren la porta a aquest diàleg. José Juan Toharia, degà dels demoscòpics espanyols, en una entrevista a La Contra d’aquest diari, afirmava que “la democràcia funciona només si tots cedeixen, es frustren i pacten”. Aquesta és la via i no n’hi ha cap altra. Fa set anys que acumulem prou vivències com per concloure que en aquest cas les dreceres no només no serveixen per arribar abans, sinó que condueixen irrever­siblement al no-res.


Ni l’irredemptisme que practica cert ­independentisme ni la destrucció de l’adversari com a desig de revenja instal·lat en una part de la societat espanyola no tenen cap utilitat. Els uns i els altres han de ­deixar de confondre el desig amb la rea­litat. Tots hauran de començar a prendre ­decisions encara que resultin difícils d’entendre en les seves respectives parròquies, a causa de la inflamació a què han contribuït tan irresponsablement. És hora d’interioritzar les dificultats que hi ha perquè s’arribi a produir una secessió en una democràcia desenvolupada, tal com assenyala el canadenc Stéphane ­Dion. I Espanya ho és. Però ja és hora també que s’assumeixi que mantenir obert en canal el conflicte territorial (del qual el plet català és la seva manifestació més important ) està resultant nociu per a la salut de la democràcia espanyola. I ­especialment per a la seva projecció ­exterior.


Enric Juliana recordava que, com tota crisi, la catalana necessita decantar-se i que el decantament no arribaria al seu ­final abans de la gestió política de la re­solució del judici del Tribunal Suprem. Aquesta evocació a la sentència obliga a ser conscients que no hi ha cap possibi­litat que es materialitzi públicament el ­diàleg necessari abans que la Sala que presideix Marchena doni a conèixer el seu veredicte. Però fins i tot sent conscient d’aquesta limitació, a falta d’escenari ­públic on practicar el diàleg, res ni ningú no impedeix que un grup de xerpes obri el camí de les reflexions i propostes que permetin trobar després un ampli i necessari consens. S’ha perdut tant el temps que pot ser que al final ens en falti.

Mentrestant, seria bo que els responsables polítics de les plurals societats cata­lana i espanyola entenguessin que continuar assetjant el diàleg –Cayetana Álvarez de Toledo ha arribat a considerar-lo “un vici”– no aportarà mai la solució. Caldrà asseure’s i escoltar, posar-se en la pell de l’altre i conèixer les línies vermelles que no es podran franquejar mai. No sembla sostenible que l’autodeterminació pugui ser admesa per uns, com tampoc no ho serà per als altres negar o excloure els que la defensen. Sembla necessari, en conseqüència, aprofundir en el reconeixement constitucional de la pluralitat nacional d’Espanya sens detriment del reconeixement d’aquesta com a nació.


Com assenyalava Toharia en l’esmentada entrevista, pactar no només és de valents, sinó també de governants respon­sables capaços de ­posar l’interès de tothom per sobre del partit. N’hi ha? Segur que sí. Només cal demanar-los que una vegada per sempre surtin de l’armari.


Espanya es desgasta, però Catalunya corre el risc d’enfonsar-se per la paràlisi i la divisió

2 views