Notes per a espanyols









JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL

14/04/2018 - LA VANGUARDIA

Desfet, després de la decisió d’un tribunal alemany, el projecte del Govern espanyol per afrontar el problema català basat en la judicialització de la política, les notes que caracteritzen l’actual situació a Catalunya són aquestes:


1. Els nacionalistes tenen la paella pel mànec i aprofitaran el termini que resta fins a la convocatòria automàtica de noves eleccions per humiliar l’Estat i posar-lo contra les cordes. Només al final presentaran un candidat viable amb la finalitat d’impedir un veredicte de les urnes en què no confien.


2. El problema català desestabilitzarà tot Espanya per la concurrència d’aquests factors: a) La falta durant anys d’una resposta política seriosa i internacionalment homologable a la reivindicació catalana, en deixar primer la solució del problema a la millora de l’economia, fiant-la més tard a la decisió de jutges i tribunals i negant-se sempre a admetre la realitat dels fets. b) La judicialització de la política, que va començar amb un recurs –que no s’hauria d’haver presentat mai– contra el nou Estatut davant el Tribunal Constitucional. c) La feblesa del Govern espanyol, que aquests dies es manifesta de forma evident en l’esfera internacional. d) La descomposició del partit al Govern a causa de la corrupció, fins al punt que l’últim episodi protagonitzat per la presidenta de la Comunitat de Madrid pot ser la gota que faci vessar el got. e) La forta erosió per diverses causes de totes les institucions, amb la conseqüent pèrdua d’autoritat.


3. Els catalans partidaris de preservar la unió amb Espanya comencen a ser conscients que, al final d’aquest procés, el seu particular destí estarà exclusivament en les seves mans a causa de l’abandó, mancança de projecte i falta de coratge polític del Govern d’Espanya. Per tant, tot dependrà de la seva paraula lliure i, en especial, del seu vot quan sigui l’hora de la veritat, que abans o després arribarà en forma de consulta, tenint en compte la impossibilitat que els dirigents dels dos bàndols arribin a un acord.


La desestabilització d’Espanya és, per tot el que s’ha dit, inevitable. Espanya està passant un mal tràngol, amb tota certesa el pitjor des del final de la Guerra Civil, per trobar-se immersa en unes dificultats capaces de provocar una crisi de règim, que posi en risc cert la seva subsistència com a entitat històrica i com a projecte polític unitari. En aquesta conjuntura, és lògic preguntar-se què succeirà en un futur immediat. Només hi ha dues sortides. La primera seria la que la raó i la pau pública exigeixen: formar Govern a Catalunya i posar fi a la situació excepcional provocada per l’aplicació de l’article 155, i iniciar immediatament uns contactes encaminats a trobar una via transaccional, que permeti encarrilar el conflicte mitjançant una consulta als ciutadans catalans sobre una proposta concreta de desenvolupament de l’Estat autonòmic en sentit federal (reconeixement nacional, competències identitàries exclusives, límit a l’aportació al fons de solidaritat/ agència tributària compartida i senat territorial). Però hi ha poques possibilitats que aquesta via pugui iniciar-se. El més probable és que llisquem fatalment cap a la segona via, la de l’enfrontament entre les dues comunitats existents a Catalunya, que inexorablement s’anirà fent cada vegada més intens i radical fins arribar a una situació insostenible. I tan sols llavors, quan el mal estigui ja fet, amb un alt preu pagat en forma de patiments personals i costos econòmics col·lectius, s’iniciarà, perquè no hi haurà més remei, una negociació segurament imposada i amb mediació internacional, a la qual les dues parts acudiran derrotades. El resultat d’aquesta negociació només podrà ser un arranjament per evitar mals majors, perquè la societat catalana, dividida llavors en dues meitats irreversibles a curt –i mitjà?– termini, no podrà admetre un acord de més abast.


En la història se succeeixen etapes de pau, concòrdia i esforç creador en què un poble es projecta amb força i il·lusió cap al futur, mentre que n’hi ha altres en les quals el germen de l’exaltació, la divisió i l’enfrontament s’apoderen dels ciutadans posant en risc el seu futur. A nosaltres ens ha tocat viure una d’aquestes últimes etapes. I, així les coses, només ens queda clavar els peus a la sorra i aguantar observant amb rigor un triple respecte. Respecte a la realitat, sense negar-la ni forçar-la per adaptar-la a les nostres idees i il·lusions. Respecte a la llei, sense l’observança de la qual la democràcia es converteix en un escarni, i sense utilitzar-la com un burladero en el qual empararse per eludir els fets. I respecte a l’adversari, amb qui caldrà continuar convivint passi el que passi quan tot s’acabi. Podria haver estat d’una altra manera, però ha succeït així. La història explicarà d’aquí un temps el que ha passat, i és segur que repartirà les responsabilitats amb extrema duresa. No soc ningú per dilucidar-les ara, però sí que vull deixar constància que en comptades ocasions tan pocs han fet tant mal a tants.


S’ha d’encarrilar el conflicte cap a la proposta d’Estat autonòmic en sentit federal i el respecte entre adversaris.

6 views