No vull perdre l'esperança


Article de Josep Antoni Duran i Lleida publicat a La Vanguardia el dia 21 de juny de 2019.


Quan determinades notícies sobre el procés independentista eclipsen l’esperança, convé manllevar la metàfora d’Ovidi en què l’es­perança fa que el nàufrag agiti els braços enmig de les aigües, encara que no es vegi terra per cap banda. Continuo tenint en l’horitzó la convicció que recuperar la convivència, el respecte i el diàleg entre nosaltres i el conjunt d’Espanya és l’única manera de superar l’enquistat conflicte que avui esterilitza la nostra societat.


És cert que en concloure el judici del Tribunal Suprem amb l’al·legat final dels processats els sentiments han tornat a emergir a flor de pell, originant un nou neguit i nous desacords. Fa molt de temps que la majoria dels dirigents po­lítics han desatès la seva obligació de procurar l’equilibri entre la passió i la raó. Una vegada i una ­altra cal recordar Max Weber i l’ètica de la responsabilitat com l’única acomodable al pluralisme, mentre que, al contrari, l’ètica de les conviccions promou un comportament polític radical allunyat de la transacció i de l’acord.

Però el final del judici també aporta oxigen a l’esperança. Correspon ara als jutges deliberar ­sobre si hi ha hagut o no vulne­ració de drets fonamentals (s’ha d’anotar que les reivindicacions sobre presumptes vulneracions d’aquests drets ja han rebut tres bufetades jurídiques al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg). I a partir dels fets que considerin provats, hauran de determinar si aquests constitueixen delicte o no i quina tipificació encaixa amb el prescrit en el nostre Codi Penal. I pel bé de tots, ho haurien de fer procurant que les seves opinions i decisió final no siguin conegudes sinó a través del text de la sentència. (Un dels factors que van desprestigiar més el Tribunal Constitucional, que va resoldre els recursos contra l’Estatut de Catalunya del 2006, van ser les permanents filtracions sobre les opi­nions personals i circumstàncies no sempre jurídiques que motivaven el seu criteri).


No correspon als jutges fer política. Com no és atribut dels polítics dictar justícia. Als jutges els correspon aplicar el dret amb tots els in dubio pro reo que corresponguin, el principi de taxativitat dels tipus penals i la interdicció de la seva interpretació analògica. Sabent a més que, sigui quin sigui el contingut de la seva decisió, no satisfarà ni els que busquen la revenja, que no signi­ficarà mai justícia, ni els que irresponsablement continuen mantenint, sense cap contrició, que la vulneració de la Consti­tució i de l’Estatut no mereix ser jutjada ni sancionada.


Amb la sentència, la política hauria de recuperar la paraula que no hauria d’haver perdut mai. A la política li correspon administrar les conseqüències de la decisió judicial. Després d’acatar i respectar el dictamen del Suprem, la política haurà de valorar i escollir (que l’exercici de la política no implica cap altra cosa) entre possibles i diverses sortides. Entre les quals, l’indult, que pot ser tramitat per una proposició no de llei, o la modificació del Codi Penal amb efectes retroactius, mitjançant una pro­posició de llei. De tota manera, una sortida o l’altra requereix una certa col·laboració dels afectats i dels seus supporters. O sigui, que no estaria malament que es deixessin ajudar! Òbviament, dir “no em penedeixo de res” i “ho tornaria fer” no és que ajudi gaire precisament. I no ho fa, particularment, quan aquestes manifestacions les fan persones que exercien càrrecs públics i als quals les seves defenses els re­coneixen ser responsables, com a mínim, de desobediència. Per no parlar de l’enèsim exercici d’irresponsabilitat manifesta de l’inqualificable Torra, quan en seu parlamentària afirmava: “Ho tornarem a fer, és clar que sí”.


I, per descomptat, seria important que l’impuls d’aquestes mesures no es presenti davant l’opinió pública com a fruit d’una maniobra partidària tributària de suports parlamentaris. I és aquí, una vegada més, quan agito els braços de l’esperança del nàufrag d’Ovidi. I ho faig sabent que assistim a una doble competició: l’existent al si de l’independentisme i la instal·lada a la dreta espanyola. Uns i altres autoconsiderats defensors de les seves pàtries –cadascú la seva i diferents– han de demostrar ara la fermesa del seu ­patriotisme i distingir entre l’interès pel vot partidista i l’interès per un futur col·lectiu de convivència i mutu reconeixement sota l’imperi de la llei.


Els pactes municipals a Catalunya també obren la porta a l’esperança. És veritat que a Barcelona no hi haurà un govern transversal que permeti trencar la dinàmica de blocs, però en altres ciutats augmenta la transversalitat amb governs integrats per comuns, socialistes i independen­tistes. És una mostra que a escala local es van recomponent alguns consensos o es va tancant la bretxa entre independentistes i no independentistes. És un cop de realitat que aporta aire fresc a la confiança. En aquest context, resulten útils les paraules d’Antonio Machado: “Si és bo viure, encara és millor somiar, però el millor de tot és despertar”. Són un cant a l’esperança que no hauríem de perdre.


Amb la sentència dictada, la política hauria de recuperar la paraula que no hauria d’haver perdut mai

8 views