La legitimitat real del procés


Article del col.lectiu Treva i Pau publicat al diari La Vanguardia el 6 de desembre de 2019.


Aquest article podria titular-se també “El gran malentès”, aquell que s’ha anat consolidant al llarg d’aquests anys. Consisteix a proclamar que el procés és escrupolosament democràtic. Alhora, els qui no ho comparteixen són sospitosos d’autoritarisme, falta de conviccions democràtiques... o feixisme.


La veritat objectiva és que la rellevant aspiració a la independència no ha tingut, fins avui, cap sanció autènticament ­de­mocràtica que la legitimi com a ex­pressió de la voluntat clarament majori­tària dels ciutadans de Catalunya. Per exemple, quan el 2015 es van celebrar eleccions ­autonòmiques revestides de plebis­citàries, el plebiscit es va perdre, com va reconèixer honestament la CUP la mateixa nit elec­toral.


Pel que fa al Parlament, no és difícil ­veure que poc democràtic que resulta aprovar lleis molt rellevants per al futur del nostre país sense tenir ni les competències ni la majoria qualificada necessària per ­això. Va succeir quan es va obviar el re­glament, es va derogar l’Estatut d’Autonomia i es van aprovar les lleis de descon­nexió. Sent rigorosament respectuós amb la democràcia, no és possible atribuir cap legitimitat a les lleis forçadament aprovades el setembre del 2017. I si el procés pateix de falta de legitimitat democràtica, l’absurda i desafortunada actuació policial de l’1 d’octubre del mateix any no l’hi confereix, per molt dolorosa i incomprensible que resultés.


Una de les conseqüències més dramàtiques d’aquest sentiment d’estar en possessió de la veritat democràtica és la creació de falses expectatives, després defraudades: atès que tenim la raó democràtica, Europa ens donarà suport sense cap dubte. I quan això no passa, emergeixen posicions irra­cionalment antieuropees.


Hi ha, però, més conseqüències. La més greu és la polarització generada al si de la societat catalana, per més que, curiosament, aquest fet sigui sistemàticament negat pels més fervents processistes. Desgraciadament, Catalunya no és ara un sol poble , i caldrà treballar molt, i amb molta delicadesa, perquè torni a ser-ho, afany en el qual certament ajudaran reflexions empàtiques com les recentment expressades per Carme For­cadell.

Altres conseqüències s’han anat decantant progressivament i tenen a veure amb la degradació de la qualitat democràtica de la nostra societat, que era raonablement satisfactòria. Lamentablement, han augmentat la crispació i la intolerància, la falta de respecte, no ja a les minories, com exigeix la democràcia, sinó a la mateixa majoria. En paral·lel, ha augmentat el sentiment de superioritat moral per part de la minoria majoritària, al qual recentment s’hi ha afegit certa condescendència cap a la violència, si són els nostres els qui la fan servir.


El sectarisme sembla instal·lat de forma duradora en els mitjans públics de comunicació i en les mateixes institucions, començant per la Generalitat, que han estat objecte d’apropiació partidista. Que lluny que queden els escrúpols democràtics d’Artur Mas quan, el setembre del 2012, va renunciar a participar a la Diada, el lema de la qual estava en contradicció amb la seva condició de president de tots els catalans!


I el més perillós del sectarisme, des d’un punt de vista democràtic, és que la seva permanència disminueix progressivament la sensibilitat i la capacitat d’autocrítica: és fàcil suposar que el personal sanitari de l’hospital on recentment es va in­terpel·lar a crits Pedro Sánchez no era conscient que la seva actuació no era ­democràticament correcta, ja que un ­servei públic té l’obligació de ser neutral (com ho hauria de ser TV3). És la mateixa ­inadequació que la d’un funcionari públic quan exerceix com a tal amb un llaç groc a la vista. Aquestes persones no semblen ser conscients que la seva conducta pot ­violentar altres persones que pensen diferent, amb la mateixa legitimitat que ells.

Igualment, no és democràtic entorpir l’exercici dels seus drets als qui no pensen com nosaltres, ni decidir arbitràriament quins tenen dret a expressar-se, o quines lleis han de respectar-se i quines no, o ­quines institucions gaudeixen de ­legitimitat o no.

Hi ha altres conseqüències més òbvies, per més que siguin freqüentment negades pels processistes més enfervorits: la pèrdua gradual de pols econòmic i d’oportunitats de creixement, la paràlisi del Govern de la Generalitat i del nostre Parlament, en detriment dels segments més desfavorits de la població, i el deteriorament d’expectatives de futur.

I acabarem amb una de les troballes més singulars del procés: la vulneració del marc legal democràtic amb pretensions d’impunitat per part dels seus actors, per més que les sancions provoquin un sentiment de fraterna solidaritat. O, a un nivell més anecdòtic, les acampades a la plaça Universitat, una forma de rebel·lia juvenil sense costos que, per estar fent història, es permet desatendre la pacient mediació dels Mossos d’Esquadra. No és difícil imaginar què passaria en un país menys democràtic i tolerant que el nostre o –fins i tot– en algun país democràtic més enllà dels Pirineus.


Catalunya no és ara ‘un sol poble’, i caldrà treballar molt perquè torni a ser-ho

15 vistas