L’independentisme i la falàcia del Nirvana

Actualizado: 19 de jul de 2018



RAMON ESPADALER

Diputat i Secretari General d'Units per Avançar


S’atribueix a Voltaire l’aforisme que afirma que “el millor és enemic del que és bo". Conegut també com la Falàcia del Nirvana, consisteix en proposar davant d’un problema real, una solució aparentment òptima, tot i saber que aquesta és irreal o irrealitzable i contraposar-la a altres possibles solucions que, tot i ser bones, sempre seran menspreables, atès que prevaldrà la millor, obviant -d’aquí el concepte de falàcia- la impossibilitat de la seva aplicació. Comparar, en definitiva, coses reals amb coses irreals o idealitzades.


Als ulls de l’independentisme, l’adveniment de la República catalana és la millor solució des del moment que aportarà, segons se’ns diu, solucions a tots els nostres problemes. Seguint la lògica de l’aforisme, la “solució millor” passarà sempre per davant d’altres alternatives que, tot i ésser bones, no són perfectes. Així, solucions com la millora del finançament, l’establiment d’un marc competencial estable o el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, qüestions totes elles possibles amb la Constitució a la mà, sempre seran vistes des de la lògica independentista com a imperfectes i, per tant, menyspreables a l’altar de “la solució”: l’adveniment de la República catalana.


Aquesta lògica, per altra part, tendeixi a menystenir o mensprear tot allò de positiu que s’hagi pogut fer fins el moment. Qui no recorda expressions de l’estil “tenim un autogovern o un Parlament de fireta”, en boca d’insígnies independentistes. I encara hi ha un darrer efecte pervers en aquest plantejament: la persecució de l’excel·lència acaba comportant un abandó gradual de l’eficiència.


Quelcom molt semblant a això veurem en el debat sobre les polítiques socials del Govern que farem avui mateix al Parlament. No cal massa perspicàcia per intuir un discurs governamental tendent a atribuir tots els mals i dèficits que afecten a les olímpiques educativa, sanitària o social a la submissió a una Espanya que diuen que ens roba, obviant qualsevol element d’autocrítica respecte les ineficiències pròpies del nostre model i menystenint l’enfilall de solucions (realistes), que van des de l’eficiència, fins la progressivitat fiscal o la lluita contra el frau fiscal, passant, òbviament, per una priorització raonable que tingui com a primer objectiu la reversió de les retallades que tan van afectar a les polítiques socials.

52 vistas