L'erosió de Catalunya


Article del col.lectiu Treva i Pau publicat al diari La Vanguardia el 28 de juny de 2019.


En la presentació del balanç del primer any de govern del president Torra, celebrat aquest mes de juny al Parlament de Catalunya, s’ha produït un fet inèdit. Era una cita rellevant, perquè el mateix president passava comptes de la seva acció de govern i apuntava projectes de futur. Però enguany, quan el president va iniciar la seva intervenció, els passadissos de la Cambra romanien plens de diputats comentant afers més interessants, mentre que a l’hemicicle no hi havia ni la tensió ni l’atenció dels moments importants. Era un tràmit sense gaire interès i amb poca transcendència.


Aquest escenari descriu la gravetat del que estem vivint. No és una tragèdia certament, però sí un drama. No és un terratrèmol, però sí un fenomen greu d’erosió, menys espectacular però efectiu. Si no s’atura, deixa els països convertits en pols de desert. I és que Catalunya viu una erosió, en termes de refregament social i de malversació de l’autogovern des de fa anys, i ­alguns èxits indiscutibles obtinguts en determinats àmbits, com en diversos sectors de la recerca, no deixen de ser illes en un mar de mediocritat, de vegades d’incompetència.

Ens cal una mirada amb perspectiva suficientment àmplia per entendre el que li està succeint a Catalunya, i observar que ha deixat de ser capdavantera a Espanya.


Subratllem algunes referències bàsiques que cons­titueixen tendències. Una d’elles és l’alentiment del ritme de recuperació del PIB, quan en el passat ens recuperàvem de pressa. Ara, i en relació amb el 2008, som la sisena comunitat en ritme de represa, darrere de Madrid, Balears, Múrcia, Navarra i el País Basc, quasi enrasats en la mitjana espanyola. Un altre factor bàsic, perquè es refereix als diners reals de les persones, és la renda disponible per adult en euros equivalents, en què som cinquens, i si intentem atalaiar el futur des de la competitivitat i amb relació al factor més determinant junt amb la ­tecnologia, el capital humà, ens correspon la sisena posició entre el conjunt de ­comunitats.


I dels diners al benestar. En el rànquing d’acord amb les dades objectives, el nostre lloc és el novè entre totes les autonomies. I si d’aquí passem a l’observació clau de la desigualtat (mesurada en índex de Gini), ens situem entre l’onzena (0,325) i la catorzena posició, segons la font. Si ens atenim a la millor hipòtesi, estem en el rang de la Calàbria italiana, lluny de la Llombardia (0,304) i a una galàxia de distància de Baviera (0,294), un bon model, diguem-ho de passada. Polònia (0,300) és un país molt més igual que Catalunya.


I la feblesa en el capital humà apuntada abans no hauria d’estranyar-nos si tenim en compte que, amb les dades PISA a la mà, els nostres alumnes ocupen el lloc ­setè en comprensió lectora, i són sisens en física i matemàtiques, dins el conjunt ­autonòmic. En taxa d’abandonament ­escolar prematur som els novens, i encara podem assolir posicions pitjors en inclusió social dels centres escolars, perquè ocupem un dels últims llocs per auto­nomies, el quinzè. Una feblesa humana que s’estén també a l’ajut a la família, pràcticament inexistent.


I al costat de tot això, malbaratament dels recursos públics. No fa gaires setmanes, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) va fer públic un diagnòstic de com Espanya feia inversions públiques desastroses, tant el Govern de l’Estat com les autonomies. Entre aquestes, la primera per la magnitud del desori era Catalunya, gràcies sobretot a dues obres que havien de ser emblemàtiques i s’han convertit en forats negres milmilio­naris: la línia 9 del metro i el regadiu Segarra-Garrigues. Ambdues necessiten una comissió parlamentària per posar llum a la catàstrofe.


De la literatura feixuga amb què hem descrit unes evidències, voldríem remarcar-ne uns elements: Catalunya, en matèria econòmica, es va allunyant del pòdium olímpic en la comparació interna espanyola. El nostre acompliment s’aproxima cada cop més a la mitjana espanyola en lloc de destacar per sobre; ens hem allunyat de l’obsessió catalana per la ­feina ben feta. I si de l’economia passem al benestar, la cosa empitjora sensiblement. I com no ha de cridar l’atenció l’elevada desigualtat, la manca d’inclusió social a l’escola i els seus pobres ­resultats, en un país on quasi tothom se ­situa en la progressia i és socialment ­avançat?

Per últim, i aquesta és l’envoltant de tot, la forma de governar és pèssima. Aquella línia de metro i aquell regadiu de la Segarra i les Garrigues simbolitzen una desastrosa gestió pública que el dèficit fiscal per si sol ni explica ni justifica. Cap discurs, i menys en nom de grans ideals, pot ser encobridor de tanta malesa perquè no la camufla, i a més, acaba per prostituir els somnis.


En matèria econòmica, Catalunya es va allunyant del pòdium olímpic en la comparació interna espanyola

10 views