Fracàs, tristesa, frustració...


Article de Josep A. Duran i Lleida publicat a La Vanguardia l'1 de novembre de 2019.

Intentaré comprimir unes quantes reflexions al voltant de tot el que s’ha esdevingut arran de la sentència del Tribunal Suprem. Per començar, ni puc ni vull ignorar l’impacte real i emocional que les penes im­posades han provocat en les famílies dels condemnats, en les seves amistats i en una part de la societat que va més enllà dels confins de la causa secessionista. Però per intens que sigui el dolor, no és el debat sobre la sentència el que ens ajudarà a encarrilar el nostre futur col·lectiu. A més, el sistema garantista del nostre Estat de dret (encara que a alguns els molesti, Espanya és una democràcia) permet recórrer davant el Tribunal Constitucional i davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. Sense oblidar que la mateixa sentència (fent cas omís de les pretensions de la Fiscalia) i el nostre sistema penitenciari de resocialització (una singularitat de la nostra tan vituperada Constitució) possibiliten una administració de les penes que en pot alleugerir sensiblement les conseqüèn­cies. Tot i així, el més important és assumir que aquesta, com qualsevol altra sentència penal, és conseqüència d’un fracàs col·lectiu.


Un fracàs que, no per anunciat, és menys traumàtic. Sé que autocitar-se té mala premsa, però fa ja més de quatre anys que afirmo que “Catalunya s’ha ficat en un embolic i es troba en un atzucac”, alhora que reconeixia sentir-me “atrapat, i com jo, molta gent”. No van ser pocs els que van correspondre a les meves re­flexions amb un somriure commiseratiu. Des­graciadament, els esdeveniments han ­esborrat aquell somriure i el sentiment que ­predomina en molts cors és el de pena immensa.


No parlo en nom de ningú, ni a ningú represento, però crec que la profunda tristesa que sento davant els greus moments que viu Catalunya és compartida per molts. En aquest context, no puc deixar d’expressar una immensa conside­ració per Carme Forcadell a causa d’unes declaracions recents a Catalunya Ràdio en què va manifestar respecte pels qui sense ser independentistes defensen les llibertats i els drets (“No vam tenir em­patia amb la gent que no és indepen­dentista”); va expressar la condemna sense pal·liatius de la violència (“No vaig ­plorar quan vaig rebre la sentència, vaig plorar quan vaig veure les escenes de ­violència a les nostres ciutats”), i va situar la raó per damunt dels sentiments i el bé de tots per damunt del seu propi (“Els presos i les preses no podem ser el centre”). És el millor guió per intentar sortir del cul-de-sac on som.


És cert que Catalunya ha tingut o té aquests dies un greu problema d’ordre públic. Des de l’inici del procés he cregut que el pitjor de tot seria la frustració que generaria el seu fracàs. Una frustració que podria generar violència. I ho ha fet! Ja Alexis de Tocqueville i, més recentment, Samuel Huntington van plantejar que l’existència d’una frustració sempre condueix a alguna forma d’agressió. La violència es desenvolupa quan el nivell d’aspiracions s’allunya del nivell de les satisfaccions esperades. Però tot i que és greu el nostre problema d’ordre públic, el principal és polític.


Poca cosa es pot fer d’aquí al 10-N. ­Malauradament, la munteria organitzada per sortir a la caça del vot és l’activitat ­favorita de la gran majoria dels dirigents que es presenten a les pròximes eleccions. I la sentència, enverinant encara més les posicions, és el millor dels reclams. Però si a partir de l’11 de novembre no s’in­verteixen les millors energies a intentar reconduir aquesta situació, la gravetat de l’hora que vivim transmutarà cap a un abisme amb més involució del nostre autogovern i una minva del nostre progrés i be­nestar.


No serà fàcil, però, sens dubte, la so­lució no és ni als carrers ni als tribunals. Començant per Catalunya, goso assenyalar alguns passos per intentar-ho: ressi­tuar en les institucions el debat polític; crear una plataforma dels dirigents de les diverses forces polítiques que dialoguin fins a la sacietat; elaborar una proposta transversal, que bé podria aprofitar l’Estatut del 2006 per sumar-li alguna nova disposició addicional a la Constitució (per sortir guanyant-hi tots, no hauria d’acontentar ni els independentistes ni els que no ho són), i, només si aquí som capaços de posar-nos d’acord, tindrem després capa­citat per intentar acordar amb els ­poders executiu i legislatiu de l’Estat un nou marc per a Catalunya a Espanya que se sotmeti a ratificació. Sabent, a més, que no serà fàcil. A Espanya també hi ha desafecció cap a Catalunya. I no poca!


Es necessiten líders de veritat, amb ­autoritat moral, que tinguin el valor de dir i fer coses que no agradin als seus. Segur que n’hi ha, però sens dubte no és l’actual president de la Generalitat un d’ells. Quan la paraula democràcia ressona tan sovint als carrers, no aniria malament que, com a pròleg dels passos indicats, es posessin les urnes per trobar un nou govern per a Catalunya.


Es necessiten líders de veritat que tinguin el valor de dir i fer coses que no agradin als seus

153 views