Europa, una girafa












JOSEP ANTONI DURAN I LLEIDA

12/06/2018 - La Vanguardia


Mark Rutte, primer ministre holandès, descrivia fa uns dies Europa com “una girafa, un animal difícil de definir però fàcil de reconèixer”. Atenent el pronunciament de Robert Schuman en la seva declaració del 9 de maig del 1950, “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que creïn en primer lloc una solidaritat de fet”, no semblarà sorprenent considerar que el pròxim Consell Europeu del 28 i el 29 de juny serà una de les fites de la definició europea.


La UE té davant seu una suma de reptes significatius. I alguns, per molt complexa que en resulti la resolució, no suposen cap novetat. Es repeteixen cíclicament. D’entre els que integren l’agenda del pròxim consell, el debat sobre el pressupost per al període 2021-2027 és sens dubte el més important. La redistribució de fons, en el que es coneix en l’argot comunitari com el “marc financer plurianual”, marcarà les pautes a seguir els propers anys.


No obstant això, la pròxima cimera comunitària té segons el meu parer un sumari específic que hauria de donar peu al que Schuman definia com a realitzacions concretes. La UE té al davant grans desafiaments presents que condicionen enormement la futura definició de la girafa. Desglosso els més importants: 1) les conseqüències de la sortida del Regne Unit de la Unió; 2) la resposta a l’amenaça terrorista; 3) el disseny definitiu i la materialització de la unió econòmica i monetària; 4) la retirada per part dels EUA dels compromisos que havia adquirit, i 5) la crisi migratòria. Les respostes que donem a aquests desafiaments decidiran el futur d’Europa i la seva viabilitat com a projecte polític en aquest món global.


És cert que el temut efecte dòmino post-Brexit no ha generat més demandes de sortida de la UE. És més, fins i tot ha reforçat la convicció que formar part de la Unió comporta molts més avantatges que inconvenients. Però també és cert que la sortida dels britànics comporta conseqüències negatives per als europeus. Sense ells, la nostra capacitat de defensa serà més feble i la nostra influència econòmica global disminuirà per la reducció del nostre pes demogràfic i econòmic.


Quant a l’amenaça terrorista, continua vigent. La guerra ha deixat pràcticament sense territori el gihadisme en el seu objectiu de crear un califat. Precisament per això, continuaran buscant-lo en qualsevol racó del món occidental: amb milers de persones amb armes, intel∙ligència i diners disposades a morir per matar.


El malmès disseny de l’euro sense una veritable unió econòmica i monetària (fins i tot representant un pas fonamental en el progrés de la integració europea) ha estat l’epicentre de molts dels nostres mals. El contagi de la crisi americana va permetre comprovar que l’euro i el BCE aconseguien evitar el pitjor. Però alhora va evidenciar que la UE no tenia prou instruments per afrontar les convulsions arribades des de l’altre costat de l’Atlàntic. Aquest fet i la rigorosa austeritat han estat les fonts en què el populisme ha trobat material pirotècnic per incendiar els pilars del sistema democràtic.


I si això fos poc, quan s’albiraven indicis clars del final de la recessió va aparèixer la crisi dels refugiats. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va arribar a parlar de la primera policrisi de la Unió Europea, i en el debat de l’estat de la Unió del 2016 la va descriure com una crisi existencial. Hem anat superant algunes de les crisis descrites per Juncker, però la que provoca la negació dels valors que marquen la identitat d’Europa davant qualsevol altra societat continua sent existencial. Com assenyala Enrico Letta a l’assaig Hacer Europa i no la guerra, la UE només tindrà futur si s’edifica sobre els valors esmentats, que volem compartir amb un món que corre el perill de donarlos l’esquena.


Per últim, però no menys important, per primera vegada des del 1945, els Estats Units consideren els seus aliats europeus indisciplinats i inútils. De la mà de Donald Trump, els nord-americans aixequen fronteres comercials i es repleguen en el lideratge occidental.


Tots i cadascun d’aquests reptes són arguments contundents a favor d’aprofundir en la integració. Més i, sobretot, millor Europa. Més sobirania europea. Més i millor gestió comuna de la intel∙ligència europea per vèncer el terrorisme. Més pressupost i un pressupost propi per a l’eurozona que permeti ajudar més bé els països en dificultats, com proposa Macron. Més rigor i equilibri pressupostari, com defensa Merkel, la veritable ànima europea en la crisi dels refugiats. Més Unió per gestionar la migració. Els problemes del Mare Nostrum no són avui d’Itàlia, abans de Grècia o demà d’Espanya. Són de tots.En l’exitosa integració europea, Alemanya i França han estat l’eix vertebrador en el passat. Ho han de seguir sent. Però avui l’eix franco-alemany, per bé que necessari, és clarament insuficient i les aportacions d’Itàlia i d’Espanya resulten imprescindibles. No obstant, al nou Govern italià, que neix i viu de la policrisi europea, no se l’espera. A Espanya se li obre una gran finestra d’oportunitats: la seva posició ara pot ser determinant en la Unió Europea.

7 views