El risc de perdre-ho tot


JOSEP ANTONI DURAN I LLEIDA

09/03/2018 - La Vanguardia


Com que caminem entre el dramàtic i el teatral, he escollit aquesta estrofa del gènere còmic menor de Muñoz Seca, metàfora i paròdia del nostre present polític. Si en la ficció de l’obra mor literalment fins l’apuntador, en l’actual realitat catalana, si bé la sang no arribarà al riu, correm el risc de perdre-ho tot. Reitero les paraules de Don Mendo: “…y el no llegar da dolor… Mas ¡ay de ti si te pasas! ¡Si te pasas, es peor!”.


Segles abans, Sèneca, en una carta al seu germà Galió, va escriure una cosa semblant sobre com aconseguir una vida feliç. El fi­lòsof afirmava que si equivoques el camí, t’allunyes de la felicitat, et precipites a l’abisme, i com més gran sigui l’ímpetu amb què actuïs, pitjor serà el resultat. I intueixo que l’“idealisme excessiu”, del qual parlava recentment l’expresident Jordi Pujol, pretén una al·legoria similar. Però, si es prefereix una metàfora més prosaica, sempre es pot recórrer al joc de cartes del set i mig: cou no arribar, però pitjor és passar-se per l’ànsia de guanyar-ho tot.


Crec arribat el moment d’exigir serenament intel·ligència i responsabilitat per evitar acabar perdent-ho tot. I quan parlo de perdre-ho tot, parteixo de la convicció que, lluny d’aconseguir la quimera de la independència, a la qual alguns aspiren o aspiraven, el resultat és que estem perdent l’autonomia que teníem. El risc, el veritable risc, és que a Espanya es consolidi l’opinió creixent que les autonomies han constituït un greu error històric. No només la catalana, sinó totes les altres!


Efectivament, si es continua negant l’evidència que Catalunya és una comunitat autònoma –agradi o no agradi–, i no una república en procés constituent, correm el risc de quedar-nos sense l’una i sense l’altra. És en aquest sentit que l’aventura independentista causa un dany enorme a l’aspiració d’autogovern. I no només davant la ciutadania o les institucions espanyoles, sinó també davant la Unió Europea i els seus organismes. Res no serà igual els propers anys! I, atenció!, com més es recorri al terme nacionalisme, més grans seran la incomprensió i el rebuig que generarà.


No fa gaire li preguntava a un expresident de la Generalitat de Catalunya si el 1979 ell hauria cregut que al cap d’uns anys tindríem immersió lingüística a l’escola, policia autonòmica i TV3. I la resposta va ser: “Sincerament, no”. Hem viscut una progressiva escalada competencial fruit de l’actuació dels governs de Catalunya, de la unitat institucional, política i social i del compromís amb la governabilitat d’ Espanya a favor d’un objectiu comú respectuós amb la llei.


Es podia aspirar a més? Per descomptat! Es podia i es pot. Ens havíem de resignar a acceptar involucions en el nostre autogovern? Evidentment, no! ­Podíem i podem combatre-les. Però sempre –l’un i l’altre– seguint les pautes que obliga la política: l’ambició ­modulada pel realisme i el ja in­dicat respecte a la llei. No hi ha democràcia sense aquest respecte. I aquest ha estat el prin­cipal pecat del procés. Ai, quant de mal ha fet a l’independentisme el fàcil recurs al po­pulisme!


Malgrat això, avui el cos de Mossos d’Esquadra ha perdut credibilitat dins i fora de Catalunya. El mateix que li passa a la ­nostra televisió pública. I el més greu: l’escola ­catalana i el sistema d’immersió lingüís­tica són objectius a batre pels qui no han entès mai ni acceptat que la identitat defensada pel catalanisme polític no s’ha sostingut mai en la religió ni en el grup sanguini, sinó en la llengua i la cultura com a components essencials del nostre ésser col·lectiu.


Catalunya no es pot permetre continuar ni una setmana més sense govern. Necessitem un govern efectiu, com han reivindicat alguns dirigents independentistes. Un govern i un president que no tinguin processos pendents amb la justícia. Un govern sense dependències de Waterloo. Un govern amb autoritat i auto­nomia davant els qui defensen el mambo i la desobediència. Un govern que faci política, que gestioni majories, que s’ocupi dels problemes de la ciutadania, que defensi l’escola catalana, la immersió... complint les sentències com a millor manera d’exigir que d’altres les compleixin també. Un govern, en definitiva, que posi a caminar la legislatura amb la finalitat que la pròxima ja sigui la de plena normalitat. La cronificació de la situació només afavoreix els que en ­viuen, no la majoria dels catalans.


Màrius Carol recordava la setmana passada Gaziel, quan ­deia que “l’ànima catalana necessita ser tractada, dins i fora de Catalunya, com una cosa molt més complexa, molt més delicada del que van creure els que la van grapejar de qualsevol manera”. Aquesta és, avui un cop més, la nostra necessitat. Però difícilment Catalunya ­serà tractada des de fora com es mereix si no som capaços de fer-ho abans des de dins.

6 vistas