El dret a tenir fills












JOSEP ANTONI DURAN I LLEIDA

12/10/2018 - La Vanguardia


La lectura del llibre Una sociedad sin hijos, de l’economista Manuel Blanco Desar, i les opinions de demògrafs sobre el declivi demogràfic m’han animat a escriure aquest article. D’entrada, benvingut sigui el debat. Es consideri que la nostra demografia és un problema o no, el rellevant és que se n’estigui parlant. Llàstima que aquesta controvèrsia se circumscrigui al món acadè-mic i que la política en continuï allunyada. Pel cap alt, i amb sort, en alguna polèmica parlamentària sobre pensions apareix alguna referència a si el factor demogràfic influeix molt, poc o gens en la sostenibili-tat del sistema.


De tot el discutit i discutible hi ha fets certs que no es poden qüestionar. Es podrà opinar que l’actual situació demogràfica ha de preocupar o no en relació amb el futur de la nostra societat. Es podrà afir-mar –com sosté Blanco Desar– que una societat sense fills té un futur difícil o, al contrari, es podrà mantenir –com fa un grup de demògrafs en un altre llibre titulat Demografía y posverdad. Estereotipos, distorsiones y falsedades sobre la evolución de la población– que vivim en temps en què no és necessari tenir molts fills perquè les seves vides poden ser més llargues i més productives. Es podrà defensar que la mitjana d’1,3 fills per dona no pot garantir la taxa de reposició o, al contrari, que aquesta asseveració és simplement una fal∙làcia. Però ningú no podrà ignorar l’objectivitat d’una suma de dades.

Primer, que a partir del 2015 la UE i Espanya van tenir per primera vegada un creixement vegetatiu negatiu, és a dir, van ser més les defuncions que els naixements. Ja el 2010, el Grup de Reflexió sobre el futur de la UE, que presidia Felipe González, va deixar clar que l’envelliment afectava la seva competitivitat i l’Estat de benestar. El demògraf Gerard Dumont ho va definir com a “hivern demogràfic europeu”. Segon, que l’Informe de l’estat de població de les Nacions Unides del 2014 deixa clar que Espanya és un país envellit i que només un 14% dels seus habitants té entre 10 i 24 anys, amb una de les taxes més baixes de fecunditat del món. I tercer, que, sense saber-ho o no, tot això comporta una clara conclusió: Espanya i la UE han optat per la immigració. (L’Institut d’Estadística de Catalunya –Idescatxifra en 250.000 persones la reducció de la població activa per a l’any 2050.)


Estem, per tant, davant les conseqüències d’una confluència de factors que s’han de corregir i es poden corregir. A Espanya, la inseguretat laboral dels joves; el seu retard a emancipar-se; les dificultats per formar una família; les pressions laborals al voltant de la maternitat... són causes que fan que moltes parelles en edat de procrear no tinguin fills. En definitiva, i això també sembla indiscutible, els governs no han prioritzat polítiques a favor de la natalitat. Manuel Blasco Desar recorda encertadament al seu llibre que els informes econòmics i financers que acompanyen els pressupostos generals de l’Estat, termes com demografia, natalitat o fecunditat són desconeguts i que si es parla d’envelliment és només per al∙ludir als viatges de l’Imserso.


Les derivades del declivi demogràfic no són només econòmiques. La immigració té en la integració el principal repte de les societats europees. N’hi ha prou amb fer una mirada al nostre entorn per saber fins a quin punt canvia el retrat global de les societats europees. I del món en general. Sami Naïr ha assenyalat que “la demografia ens porta a reforçar l’acceptació de la diversitat i a construir un projecte d’identitats que no podran basar-se en la llengua, la religió o l’ètnia, sinó en un concepte universal de ciutadania”. A algú li sembla irrellevant aquesta reflexió en un país com el nostre sumit en el debat independentista?


Malgrat això, més enllà de la discussió sobre les derivades econòmiques o socials de l’envelliment de la població, no tinc inconvenient a reconèixer i defensar el de-bat com a ideològic. Per raons ideològi-ques a Espanya no s’han prioritzat polítiques en defensa de la família que haguessin facilitat una altra demografia. La dreta i l’esquerra –encara que per ra-ons diferents– han estat insensibles al mandat constitucional d’“assegurar la protecció econòmica, social i jurídica de la família”.


S’ha subestimat la família com a cèl∙lula bàsica d’estructuració de la societat i autèntic motor i garantia del benestar social. Que els hi preguntin si no a milers de persones que van trobar en els seus pares o avis la supervivència quan la crisi econòmica els va deixar sense feina. S’ha ignorat la família com a escola de transmissió de valors. Recorden el que va dir Tony Blair? “Un país és més fort com més fortes són les seves famílies”. I s’ha menyspreat la família com a garantia de futur. No es tracta de prescriure quants fills s’han de tenir, sinó de garantir que qui vulgui, pugui tenir-los. A Espanya, fins i tot el poc que s’ofereix d’ajuda a la maternitat pagava impostos fins a la sentència recent del TS. A l’hora de garantir el dret a no tenir fills hem anat més lluny que ningú a la UE. Però pel que fa a la protecció del dret a tenir-los, som al final de la cua. I així anem!

31 views