El catalanisme integrador: el camí per a la normalització política









IGNASI FARRERES

Ex-Conseller de Treball (1988-1999)


El catalanisme és aquella ideologia que es proposa defensar i lluitar per la preservació i foment dels valors,  les característiques i les institucions de la societat catalana. Quan es parla del fet diferencial català, es fa esment a aquest trets característics de la nostra societat, que no vol dir sia millor o pitjor que altres col.lectivitats humanes. Senzillament, que és diferent i vol ser respectada tal com és.


El catalanisme va néixer al s/. XIX, inicialment amb vocació cultural per a reivindicar la llengua catalana com a llengua literària, ja que després del Decret de Nova Planta, el català havia deixat de ser una llengua de cultura. En el seu redreçament fou decisiu l’ èxit dels Jocs Florals.


Més tard el catalanisme esdevingué polític i social, ja que s’alineà en la defensa dels empresaris catalans que preconitzaven el proteccionisme de la incipient indústria catalana, front a les tendències castellanes, partidàries del lliurecanvisme. A més, amb el procés d’industrialització, s’introduí a Catalunya la presa de consciència de les classes treballadores. Per això el catalanisme agafà diferents colors polítics, uns conservadors, d’altres més d’esquerres. Conseqüència: el catalanisme ha estat històricament molt transversal i plural. Una altra de les seves característiques ha estat la voluntat d’incidir en les polítiques de l’ Estat i de participar en la seva governabilitat. Aquesta voluntat ha fet que Ministres i Caps de Govern hagin sigut catalans.


D’altra banda, sigui pels fets diferencials, sigui pel seu major desenvolupament econòmic, -especialment industrial- Catalunya ha suscitat recels en polítics espanyols, molts d’ells amb tendència a reafirmar la unitat espanyola, sobretot després de la pèrdua de les darreres colònies. Aquest sentiment d’unitat, l’han interpretat com a uniformisme, amb greu desconeixement de la realitat plural de Les Espanyes. Aquest biaix a l’uniformisme, ha generat un ampli descontentament en molts catalans, que ha derivat en desafecció vers l’Estat i en una reafirmació de la pròpia identitat, en una exaltació nacionalista, que en últim terme va fer que a partir de la sentència negativa del T.C , sobre l’Estatut de 2006, una part molt notable, pensés que la solució passava per la secessió de l’Estat espanyol. I així l’opció per  l’ndependentisme va passar de tenir un baix percentatge de partidaris, a tenir-ne prop del 50%  (47’8%).


L’opció per l’independentisme va trencar la tradició catalanista, quina característica fonamental, era la seva capacitat integradora i de fomentar la cohesió social. En efecte el catalanisme s’ha caracteritzat històricament per fomentar el sentiment de pertinença al país de qualsevol ciutadà de Catalunya, vingui d’on vingui o hagi nascut on hagi nascut. El paradigma és la frase: “Es català tot el qui viu i treballa a Catalunya”.


El gran problema que ha generat la voluntat de l’independentisme d’imposar ja ara la sortida de l’ Estat espanyol, tenint sols el recolzament d’una minoria dels catalans, és que a més d’antidemocràtica i antiestatutària, ha fracturat en profunditat la societat catalana. La raó és ben simple: ha despreciat els sentiments d’una gran majoria de catalans, que segons les reiterades enquestes del CEO, comparteixen sentiments de catalanitat i espanyolitat, o sia, senten la doble identitat. Plantejar la sortida d’Espanya, sense tenir al darrera la majoria social, ha desfermat una activació dels sentiments d’espanyolitat, en molts casos enfrontant-los a la catalanitat, cosa fatal per a la cohesió social.


Tot plegat ha conduït a una gran polarització política, que s’ha materialitzat en que els lideratges de cada pol estan en mans dels radicals (diguin-se Puigdemont i Torra pels independentistes o Ribera i Casado pels unionistes). En aquest context, les posicions dialogants i moderades han quedat enfosquides pels radicals.. El problema és que els radicals, ni poden ni volen dialogar amb els altres. No volen arribar a acords negociats. Pretenen simplement una adhesió dels altres a les seves tesis.


En aquest context de polarització i radicalitat no es veu sortida a la situació. Sembla haver-se perdut una virtut tradicional dels catalans, el pactisme. Cal recuperar-lo. La via passa pel reforçament de l’esperit del catalanisme: el diàleg, la moderació, el pacte, el sentit democràtic, la voluntat d’incidir en la governança de l’Estat, un Estat que avanci en el reconeixement de la seva pluralitat.


Com fer-ho?: establint primer un autèntic diàleg intern dins de la societat catalana, negociant i pactant una ruta consensuada, que reflecteixi les aspiracions i la pluralitat d’una gran majoria de la societat  i no sols de la meitat.


Resumint: El catalanisme s’ha basat sempre en cercar la integració de tots els catalans; ha tingut vocació social i ha considerat prioritària la cohesió social, mantenint una voluntat de participació en l’Estat. En canvi, els líders de l’independentisme, han abandonat les prioritats bàsiques del catalanisme; han fracturat per meitats la societat catalana i han volgut imposar la sortida de l’Estat mitjançant una DUI (Declaració Unilateral de Independència); han marginat el diàleg polític, no sols amb les formacions unitaristes, sinó amb l’ampli sector social dels catalanistes no partidaris de la independència. I així la situació política ha quedat bloquejada.


Sols la capacitat de diàleg  a banda i banda dels catalanistes, sia amb els independentistes com amb els uniformistes, seran capaços de solucionar l’empantanament de Catalunya, segons l’expressió d’en Joan Coscubiela.


21 vistas