Eficiència fiscal

Article d'Antoni Durán-Sindreu publicat a La Vanguardia el dia 18 de febrer de 2019.



Sense perjudici del debat sobre les raons que justifiquen la intervenció pública, també és necessari reflexionar sobre què significa aquesta última. M’explico: la Constitució garanteix, per exemple, el dret a l’educació i estableix que l’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït. Això vol dir que l’Administració és qui ha d’assumir la seva prestació efectiva?

La resposta és òbvia: no; una resposta que té més calat si tenim en compte que la norma garanteix la seva gratuïtat i, per tant, que els costos s’han de sufragar amb impostos. Això significa que som els contribuents, i no l’Estat, qui paguem l’ensenyament obligatori dels nostres alumnes. Tots: funcionaris, jubilats, aturats, treballadors, professionals, empresaris, etc.


L’Estat no té una butxaca “pròpia”. Els diners surten de la “nostra” butxaca. En conseqüència, l’obligació de l’Administració no es pot limitar a garantir el compliment d’aquest dret, sinó també que aquest es presti amb el menys costos possibles sense detriment dels nivells de qualitat exigibles; és a dir, eficàcia i eficiència.


En aquest context, el fet essencial és analitzar si en el mercat hi ha una opció que garanteixi prou places i el nivell de qualitat que es pre­senti. En cas que existeixi, és innecessari invertir en la construcció d’escoles “públiques” i en el seu posterior equipament, manteniment i contractació de professorat “públic”, ja que el més “efi­cient” és concertar amb el sector privat la seva prestació a canvi d’un “preu”, que és el que cal cobrir amb impostos. En cas que existeixi aquesta opció, és obvi que proba­blement serà més eficient que la seva prestació directa per part de l’Administració, entre altres raons, perquè la competència entre els operadors privats no se centrarà en el preu, sinó a millorar la seva eficiència i qualitat.

Davant això s’esgrimeix que els privats maximitzen l’eficiència en detriment de la qualitat; afirmació que, si és certa, té una solució tan senzilla com l’existència d’òrgans supervisors i independents que vetllin pel compliment dels nivells de qualitat i que, si no es compleixen, suposin l’exclusió de l’operador de què es tracti com a prestador del servei. Amb matisos, aquest és el model que, amb caràcter general, és subjacent en el model suec d’Estat de benestar, denominat per alguns “capitalisme del benestar” i que jo prefereixo denominar economia de compromís social o del bé comú.


Si bé l’educació obligatòria no és el millor exemple, és el que millor il·lustra que el “públic” no exigeix que qui ofereix un servei d’aquesta naturalesa sigui necessàriament la mateixa Administració. I d’aquí, precisament, el necessari equilibri que ha de presidir la relació públic-privat i que ha de donar com a resultat una eficiència més gran en benefici dels contribuents i sense perjudici dels controls que garanteixin la qualitat que es persegueix.


El servei públicno necessàriament l’ha d’oferirla mateixa Administració

6 vistas