Destruir l’adversari












JOSEP ANTONI DURAN I LLEIDA

02/11/2018 - La Vanguardia


Un escriptor de llengua castellana afirmava fa pocs dies que “era molt espanyol voler veure l’adversari exterminat o aniquilat”. Semblava una afirmació raonada en la mesura que situava el germen de l’esmentada singular característica en els vuit segles de lluita contra els musulmans i en la mateixa Inquisició. Però encara que es pugui discrepar de la seva justificació històrica –que a efectes del que aquí pretenc és poc rellevant– és difícil no compartir el seu diagnòstic.


És probable que tal afirmació no fos pensada exclusivament per a la política. Malgrat això, és en ella on sovint es percep i es practica l’oposició i confrontació com una lluita fratricida entre amic i enemic. I tant per consolidar la pròpia hegemonia com per aconseguir l’aniquilació de l’ altre. En definitiva, allò ­sobre el que va teoritzar Carl Schmitt, a les acaballes de la República de Weimar i de l’ascens del nazisme. Una lluita política que es manifesta en la desqualificació global, pública, i irremissible dels líders i partits oposats, partint de criteris que sovint tornen contra els mateixos que els formulen. La situació és encara més preocupant perquè no són precisament pocs els ciutadans correntsque compren aquestes idees, i que participen entusiàsticament en la tasca d’acumular llenya a la pira.


Els debats sobre les qualificacions i màsters de setmanes enrere, que surten de tant en tant com si del curs del Guadiana es tractés, són una pobra, però rellevant expressió, d’aquest procés de destrucció de l’adversari. Procés que a mitjà termini acabarà significant una autèntica autodestrucció de la política. S’utilitza l’exemplaritat per censurar errors del passat que pretenen inhabilitar l’altre per a tota la ­vida. Es practica públicament una mena d’esquizofrènia i s’oblida una cosa tan elemental com la necessària precaució a l’assenyalar amb el dit a qui es pretén destruir. Perquè, al cap i a la fi, aquell dit torna ràpidament contra un mateix.


Sé que encara ens trobem –com assenyala Yuval Noah Harari– en el moment nihilista de la desil·lusió i la indignació, en el qual després d’haver perdut la fe en els relats antics, no se n’ha adoptat encara un de nou. Però és una irresponsabilitat dels líders polítics i mediàtics substituir el ­debat racional democràtic pel sacrifici ritual i sistemàtic de l’adversari. I en aquests casos és quan la política sembla molt més una trituradora de líders que una àgora de debat d’idees.


Una de les conseqüències lògiques d’aquesta pràctica lamentable és la pèrdua d’incentiu per a la incorporació a la polí­tica i a les institucions de govern de per­sones qualificades, que prefereixen portar una vida discreta, professionalment reconeguda, i rendible econòmicament. Indubtablement, amb això es degrada la gestió de la cosa pública, a la qual en gran manera podrien arribar a accedir els que hagin fet poc o res a la vida. I encara que de vegades alguns recordin la frase atri­buïda a Balzac que no haver fet res a la vida és per si mateix un mèrit, no sembla convenient abusar-ne.


Certament, la democràcia es basa en una raonable relació de competència entre ­govern i oposició. Oposició que, preci­sament, no rep aquesta denominació per adherir-se sistemàticament als plantejaments del govern. Però això no justifica reduir la política de la cacera de l’adversari. Quan els qui són i s’haurien de tractar com a adversaris polítics democràtics ho fan com a enemics no se’n ressent només la política, sinó la democràcia mateixa. I al cap i la fi, la societat.


No vull dramatitzar. Ni això succeeix només a Espanya. Però sembla inqüestionable que s’està minant la confiança en la mateixa democràcia. Bona part del seu èxit es basa en el funcionament correcte del sistema de “controls i equilibris” (els checks), que les democràcies occidentals van heretar de les institucions republicanes romanes i que van permetre a Roma subsistir durant segles. Són els mateixos “controls i equilibris” que hi ha en el sistema institucional dels EUA, i que permeten a David Runciman a How ( Així acaba la democràcia), sos­tenir que Trump no consti­tueix un risc per a la democràcia dels Estats Units. Per tant, no és raonable destruir els que al si de la democràcia són complementaris.


Fa massa anys que en la política espanyola es pensa molt en les pròximes elec­cions i molt poc en les prò­ximes generacions. Fa massa temps que menyspreem el bé comú. Aquell que pensant en la comunitat sencera, i no en una part, requereix el reconeixement i el respecte de l’adversari. El que necessita uns i altres per garantir la convivència i el progrés.


No estaria malament que els que es barallen a l’ arena pública rellegissin Antonio Machado en els seus Proverbios y cantares: “¿Tu verdad? No, la Verdad, y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela”.


I Salvador Espriu, en la seva Primera història d’Esther: “La veritat és un mirall que a l’inici de la creació es va trencar en mil pedaços”.


Mentre pretenguem posseir una sola ve­ritat destruint l’adversari que no la comparteixi, l’autodestrucció mateixa està servida.

8 vistas