Desafeccions


Article del col.lectiu Treva i Pau -signat entre altres per Carles Losada, membre del comitè directiu d'Units per Avançar- publicat el dia 19 de juliol de 2010 a La Vanguardia.


Fa més d’una dècada, el llavors p­re­sident de la Generalitat de Cata­lunya, José Montilla, va avisar dels efectes que el dissortat episodi de l’Estatut del 2006 estava tenint sobre l’estat d’ànim de molts catalans cap a la ­resta d’espanyols, i per caracteritzar-lo va fer servir el terme desafecció: molts catalans se sen­tien desafectes al règim de Madrid. El terme indica més una carència que una disposició activa, i per això mateix sembla especialment precisa la seva aplicació als sentiments suscitats per l’episodi de l’Estatut, una barreja de displicència i de re­signació, almenys al principi. Diguem, de passada, que l’adjectiu desafecte ha estat molt menys utilitzat que el seu contrari: a l’Espanya del 1939 eren legió els que es proclamaven afectes al règim, mentre que els desafectes procuraven passar desa­percebuts.


El procés que és en l’origen de la desafecció assenyalada per José Montilla és ben conegut: un text ­acceptat aquí i sacsejat a Madrid va passar, emesa la sentència del Tribunal Constitucional, de ser un document que algunes veus autoritzades consideraven superflu, que va ser votat per una minoria dels catalans, reflex de l’escàs interès que despertava, a ser causa de què molts se sentissin incompresos i fins i tot humiliats pels ­poders de l’Estat, i que aquesta desafecció fos aprofitada per un corrent separatista sempre viu, encara que més minoritari llavors que ara. Des d’aleshores vivim amb el resultat.


Aquella primera desafecció ha estat causa d’una segona, no entre catalans pel règim de Madrid, sinó entre ciutadans de Catalunya aquesta vegada. A mesura que el separatisme –ja que cal anomenar les coses pel seu nom– s’ha anat arrogant el monopoli del catalanisme, ha usurpat la representació del poble català i ha volgut aparèixer davant Europa i el món com a únic defensor de llibertats i democràcia a terra d’infidels, molts d’aquells que feia anys que vivien pacíficament a Catalunya han anat sentint que, si hi havia lloc per a ells a l’anomenada casa comuna, era com a convidats i ja no com a copropietaris. Quan algun dels líders del separatisme els deia molt cortesament que sempre serien benvinguts a Catalunya, aquests ciutadans sentien que aquesta era una manera de dir-los que Catalunya ja no era casa seva. No és estrany, doncs, que en els últims anys hagi aparegut una segona desafecció, no menys verinosa que la primera. Ha tingut les seves expressions més visibles en la manifestació de la tardor del 2017 i en la victòria de Ciutadans en les eleccions del mateix any; no és casual el pacte que ha portat Ada Colau a l’alcaldia de Barcelona. Per cert que les esbroncades que va patir l’acabada de proclamar alcaldessa per part d’uns mal educats, un tracte que no ha merescut cap reprimenda ofi­cial, són una viva mostra de la degradació a la qual el procés ha sotmès a la nostra societat i de la qualitat de la democràcia que augura a Catalunya: utilitzar les institucions quan serveixen, i quan no, esvalotar el carrer.


Pot potser deduir-se que la primera desafecció, símptoma d’una carència més que un principi actiu, ha tingut com a caldo de cultiu no l’odi, sinó la malenconia, una disposició freqüent a les nostres terres. Una mala consellera, perquè condueix a l’entotsolament i al victimisme, actituds que han tenyit la nostra convivència des de fa massa temps. La segona desafecció té ­arrels diferents: els qui la pateixen s’han sentit traïts en els seus afectes; deixats de banda, malgrat les protestes en contrari, pels qui es consideren únics representants de la casa comuna, després d’haver patit amb ells la negligència, i de vegades la mala voluntat, del govern central. Per fugir de les dues desafeccions, dos passos sa­ludables: el primer és veure, el més objectivament possible, que les dues premisses de base del discurs sepa­ratista han resultat ser falses: ni l’Estat quedarà inerme –per matussers que puguin haver semblat les seves respostes– ni Europa voldrà intervenir a favor d’una ­Catalunya independent.


Aquest reconeixement portarà a una correcta apreciació tant del marge de maniobra que un bon govern de la Generalitat té per afrontar els assumptes del país dins del marc actual com de les possibilitats de modificació d’aquest marc; tasca aquesta ingrata i laboriosa, aquí i a tot arreu, com sempre que es tracta de repartir diners o poder, però al cap i a la fi molt més possible que qualsevol alternativa.


El segon pas per curar la desafecció consisteix a recordar els objectius que uns i d’altres tenim en comú: quants ciutadans dels dos bàndols desitgen un govern millor, una societat més justa, una millor protecció davant turbulències exteriors, un planeta més sa. Al fer aquest exercici podem descobrir que aquells que estem acostumats a considerar com a adversaris són, en realitat, dels nostres, dels quals només ens separa la nostra pròpia estupidesa.


Aquells que estem acostumats a considerar a adversaris són, en realitat, dels nostres


TREVA I PAU, format por Jordi Alberich, Eugeni Bregolat, Josep M. Bricall, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Juan-José López Burniol, Carlos Losada, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, J.L. Oller Ariño, Alfredo Pastor y Xavier Pomés.

24 vistas