Des d’aquesta cantonada


Article del col.lectiu Treva i Pau publicat a La Vanguardia el dia 5 d'abril de 2019.


En una cantonada d’aquesta Península inevitable –la península Ibèrica– vivim nosaltres, els catalans. Aquesta cantonada és ­Catalunya. Una meitat aproximada dels catalans aspira amb convicció i formes diverses a la independència de Catalunya. L’altra meitat aposta, també amb convicció i formes diferents, perquè Catalunya continuï a Espanya. Per una part dels primers, Espanya és un Estat fallit irrecu­perable, una rèmora incorregible, quan no una espoliadora secular causant de tots els mals i de totes les carències que pateixen els catalans. Per a bastants de l’altra meitat, i encara que no arribin a expressar-ho així, continuen sent certes les paraules amb què Pierre Vilar va iniciar la seva Histoire de l’Espagne, el 1947: “L’Oceà. La Mediterrània. La Serralada Pirinenca. Entre aquests límits perfectament di­ferenciats, sembla com si el medi natural s’oferís al destí particular d’un grup humà, a l’elaboració d’una unitat històrica”. Ara bé, cal tenir en compte que aquesta “elaboració d’una unitat histò­rica” ha estat subjecta a greus tensions des del seu inici, entre aquells que opten “per reduir aquests regnes de què es compon Espanya a l’estil i les lleis de Castella” –com Olivares va escriure a Felip IV– i els que han volgut preservar la identitat i l’autonomia dels diferents pobles hispànics per projectar-los al futur mitjançant el seu autogovern i sense minva de la unitat de tots ells.


Avui, aquesta divisió entre catalans, aquest problema català –que no és tal, sinó el problema espanyol de l’estructura territorial de l’Estat, és a dir, del repartiment del poder–, ha marcat la convivència dels ciutadans de Catalunya fins a convertir-se en el tema gairebé exclusiu del debat po­lític. Malgrat això, per als independen­tistes, aquest fet no afecta la convivència entre els catalans, ni condi­ciona les seves ­expectatives de futur, que segons ells continuen sent òptimes i es materialitzaran així que s’assoleixi la independència que ja aguaiten. Per als unionistes, el procés provoca la fractura de la societat catalana, una forta erosió econòmica i una inne­gable pèrdua d’oportunitats. Com es veu, ni sobre això no ens posem avui d’acord els catalans. El que prova que entre nosaltres són ja difícils el diàleg informatiu –ens ho tenim tot dit mil vegades– i el diàleg ­dialèctic –no ens convencerem recíprocament de res–. D’aquí la importància i transcendència decisives del diàleg transaccional de naturalesa política i en seu parlamentària: al Parlament de Catalunya.


Aquesta és la idea en defensa de la qual s’escriu aquest article: la salvaguarda de les conviccions i dels interessos de la meitat dels catalans que no són independentistes s’ha de dur a terme amb caràcter prio­ritari al Parlament de Catalunya i amb la força dels vots. Però perquè això sigui possible és precís que tots admetin com a cert i concloent un doble pressupost: 1) El respecte a la Constitució, l’Estatut i les lleis, no perquè se’ls atribueixi cap valor dogmàtic, que no el tenen, sinó perquè compleixen la modesta però imprescin­dible funció instrumental de fer possible el debat democràtic, i impedeixen, operant així, que les qüestions polèmiques s’hagin de resoldre a camp obert. 2) Que ningú, ni cap grup social, té avui un prius de legitimitat moral que atorgui més valor als seus postulats ni més transcendència a les seves decisions. Ja no hi ha naturals ni súbdits; només hi ha ciutadans iguals en drets i obligacions. Deia Eduardo Dato a començaments del segle XX que, en l’àmbit del dret privat, el concepte quiritari (absolut) de propietat –característic del dret ­romà– ja havia periclitat. Amb més motiu encara pot afirmar-se avui que cap grup no pot autoatribuir-se un dret apriorístic, ple i preferent a regular cap aspecte de la vida col·lectiva en un determinat territori.


Curt i ras, els drets i els interessos dels catalans no independentistes estan en bona mesura en les seves pròpies mans. No poden esperar passivament que siguin concretats i defensats en exclusiva des de i pel Govern central. Tots som fills dels nostres propis actes: les persones i els pobles. Conseqüentment, és a Catalunya i a les institu­cions catalanes on els catalans que volen continuar formant part d’Espanya han de fer valer decididament els seus drets en tots els àmbits amb la força que els atorguin els seus vots. Ni més ni menys. I això és tan vàlid en la situació actual com ho seria en cas d’una hipotètica independència de Catalunya. Sense que sigui obstacle per això l’objecció que dona per segura una permanent majoria separatista (avui només en escons). Això no té per què ser ­necessàriament així –la paraula sempre no existeix en política–, en especial si l’alternativa es fa operativa des d’un triple respecte: el respecte a la realitat dels fets, el respecte a la llei i el respecte a l’adversari. Una forma de fer que seria especialment fecunda en un moment d’accentuada exacerbació sentimental i política desbocada com el que ara es viu.


Els drets i els interessos dels catalans no independentistes estan en bona mesura en les seves pròpies mans

0 views