Catalunya necessita ser governada



COL·LECTIU TREVA I PAU

26/02/2018 - La Vanguardia

Fa massa temps que Catalunya està mal governada, fins a l’extrem de creure que es pot dirigir per control remot des de Brussel·les. Aquesta ocurrència ja ens dóna una idea de com d’anòmala és la situació.


Sembla com si s’hagués perdut tota ànsia de gaudir d’un bon govern, malgrat saber que les institucions públiques eficients i inclusives són decisives per al progrés econòmic i el benestar.


L’Estatut d’Autonomia ens confereix àmplies capacitats per abordar les nostres necessitats, moltes d’elles inexplotades. Com la de la baula feble de l’economia catalana, la relació entre productivitat i atur. Ja hem recuperat el PIB del 2008, però amb un nombre de treballadors que és inferior en 438.000 persones a les que hi havia en aquella data. Produïm el mateix amb menys gent: ha millorat la productivitat a força de generar aturats. Al ritme previst per la Generalitat assoliríem el nivell d’ocupació previ a la crisi el 2022, amb retribucions salarials inferiors i feines més precàries. Malgrat l’avenç en productivitat, el nostre repte continua sent com augmentar-la, sobretot pel que fa a la total, amb salaris suficients i a l’ensems reduint l’atur, cosa que exigeix que les polítiques públiques propiciïn millores tecnològiques, formatives, i de combinació dels factors, entre d’altres.


La renda familiar ha empitjorat de manera que Catalunya ocupa la cinquena posició el 2016. En euros constants (2011) ens allunyem de la primera comunitat autònoma i ens aproximem a la cua. La situació és encara pitjor pel que fa a la desigualtat. Mesurada amb l’índex de Gini, Catalunya ocupa el lloc 12è entre les disset autonomies, i el desè en relació amb la taxa de privació material severa (en què hem perdut tres posicions).


Si ens referim al context europeu, la conclusió no és gens afalagadora. L’índex de Progrés Social, aplicat per primera vegada a les regions d’Europa, ens situa en el lloc 165 d’entre les 272 (i el dotzè entre les espanyoles!), malgrat que la nostra valoració subjectiva –que tendeix al cofoisme– ens situa en tercera posició. És evident que una de les primeres iniciatives que hauria de dur a terme el Govern de Catalunya seria elaborar un programa efectiu per la inclusió social dels segments de població als quals no ha arribat la recuperació de l’economia, especialment joves i infants.


L’educació és una qüestió fonamental, i alhora una de les nostres grans deficiències. És penós per a una societat que havia estat capdavantera en el progrés educatiu: pocs alumnes d’alta qualificació, molts repetidors, gent que abandona abans d’hora i joves que ni estudien ni treballen, nivells PISA insuficients en matemàtiques, ciència i lectura. Hi ha en tot això una triple falla: del sistema educatiu, de la família (perquè entre el 40% i 60% dels resultats escolars depenen d’ella), i de la capacitat educadora de la societat. Hauria de ser objecte d’alarma social el baix nivell en comprensió lectora, que determina tot l’ensenyament: la nostra situació (522 punts) és equivalent a l’espanyola (528), que ocupa un lloc de cua entre els països de l’OCDE. Cal, doncs, una recuperació crítica i progressiva de la inversió en educació, i una exigent millora de la mateixa, incorporant els ensenyaments que les neurociències ens poden aportar, especialment en les primeres etapes educatives.


La família viu una intensa crisi: dificultats per formar-ne de noves pels salaris i el cost de l’habitatge, inestabilitat, atès que som dels primers en el rànquing europeu de divorcis, una molt baixa taxa de natalitat que fa inviable el país, i alhora una posició molt destacada en avortaments (un de cada quatre naixements).


Hi haurà cada vegada més gent gran i sola que necessitarà ajut, i menys joves per treballar, alhora que la mitjana d’edat de la població s’allunya del període de màxima productivitat i creativitat.


La Generalitat té una administració envellida, construïda per al·luvió, que mai ha estat reformada i exhibeix els defectes de l’Administració espanyola amb excepcions contades com sanitat, recerca i guarderia rural. La Generalitat gasta prop de 100 milions diaris i existeixen quasi 200 entitats públiques (consorcis, empreses, etcètera). Tot plegat és massa gran per no revisar-ho a fons: amb tan sols un augment de l’eficiència en la despesa pública del 5% es podria disposar de 1.825 milions d’euros addicionals per a la millora o creació de nous serveis. Necessitem una gran reforma de l’administració i de l’ordenació territorial, de la mateixa manera que ens cal una vegada per totes una llei electoral que atorgui més poder als ciutadans.


Aquestes reflexions no són un inventari sistemàtic d’urgències i necessitats, i sí una exemplificació de qüestions decisives que la governació catalana ha d’abordar. No són les úniques, però en són algunes de molt importants. Cal abandonar el somni i el malson, i despertar com un dilluns al matí per posar fil a l’agulla. Això, o continuar rodolant pel pendent de la decadència cofoia.


Cal abandonar el somni i el malson, i despertar com un dilluns al matí per posar fil a l’agulla

Fa temps que Catalunya està mal governada, fins a l’extrem de creure que es pot dirigir per control remot des de Brussel·les


27 vistas