Catalunya: declivi social definitiu?











COL·LECTIU TREVA I PAU

19/03/2018 - La Vanguardia

El desconcert al nostre país és gran. Molts es pregunten: i ara què passarà? A curt termini és difícil de saber. Però en el llarg termini la resposta és més evident. La confiança entre nosaltres decaurà i viurem en un país amb dos universos paral·lels que tendiran a “no tocar-se” per evitar mals majors, en un equilibri precari i on es va aprofundint en les diferències, en els clixés, creant “un nosaltres i un ells” cada vegada més nítid i un distanciament més gran entre grups... Aquest procés comporta la pèrdua de confiança en les institucions. El final és conegut, està estu­diat, no podem al·legar ignorància. El progrés social i econòmic s’estanca quan no retrocedeix. Si no es fa res, el futur serà pitjor, amb menys qualitat humana i menys cohesió social. Es pot arribar a una alta degradació de la convivència.


Hi ha un univers independentista. L’estereotip serien les persones que senten com a pròpies les ofenses repetides a la dignitat de Catalunya (amb el seu zenit en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut); el dèficit fiscal i el continuat espoli que es percep i que va des del finançament de les infraestructures fins a temes simbòlics com els papers de Salamanca o les obres de Sixena. Tot això amb la clara voluntat de frenar Catalunya. La conseqüència és clara: la independència és la solució. Les altres coses són enganyar-se. Van fer l’impossible per negociar un re­ferèndum i només van rebre un no. Per això van haver de saltar-se la legalitat i fer un referèndum que va ser re­primit de manera violenta per l’ Estat. ­Però, amb tot, es va produir un clar mandat popular. Després de la proclamació de la República, els responsables legítims dels catalans són perseguits per un Estat repressor que se salta les seves pròpies normes. No poden entendre com un moviment tan ampli de persones darrere d’una aspiració legítima defensada de manera pacífica és reprimit de manera tan brutal i porta els seus líders a la presó. Avui el lema és que “això va de demo­cràcia”.


L’altre estereotip són les persones que se senten enganyades. Creuen que els independentistes han abusat de la seva con­fiança i bona fe. El tracte de Catalunya dins del conjunt d’ Espanya és millor que a la pràctica totalitat dels països del món: en llengua, en cultura, en els 40.000 mi­lions que gestiona la Generalitat... Per contra, el castellà és tractat, en ocasions, com a llengua estrangera. La normalització és treure el castellà de la vida social. El 95% del PIB es queda aquí i aquí s’ad­ministra. Es comparteix amb la resta d’ Espanya el 5%: això facilita una balança de pagaments molt favorable a Catalunya. La construcció de la nació ho justifica tot. S’ha insultat directament o in­directament a tot el que és espanyol, ridiculitzant allò comú i infravalorant-ho. Veuen com el ­desig independentista ha portat a saltar-se la llei que ens permet conviure. Han tingut unes actuacions polítiques que són manifestació d’autoritarisme antidemocràtic, en clara sintonia amb els moviments populistes més vergonyosos de la història d’Europa. S’inventen una infi­nitat de mentides i greuges amb poca base o gens amb les quals manipulen les ­persones. Tot això, per acabar en un ­projecte polític que no rep el suport de cap país i que enfonsarà progressivament l’eco­nomia catalana. Catalunya no havia estat mai tan bé ni econòmicament ni en ­desenvolupament social i se l’estan carregant.


I ara què? Alguns diuen: “Catalunya és diferent, no anirem a pitjor...”, però la por ens en­vaeix el cos quan recordem que aquestes mateixes paraules les hem estat dient per afirmar que la convivència no es veuria mai afectada. És lògic pensar que els ciutadans acabessin castigant polítics, periodistes, ­tuitaires... que continuïn enverinant les posicions? No acabarem valorant aquelles persones i partits que re­dueixin el menyspreu a l’adversari? És possible i realista, això? Els professors Achen i Bartels, en una anàlisi molt fonamentada en l’obra Demo­cracy(Princeton, 2016) sobre el comportament dels electors en les ­societats occidentals, ens contesten amb tota claredat: no. La tendència és: “Encara que m’enganyin, encara que ho facin malament, o encara que ­siguin uns pocavergonyes: jo votaré els meus”. L’element tribal augmenta i no s’en­treveu un canvi, perquè el procés de globalització amenaçadora l’alimenta constantment.


Hi ha alternativa? Només les societats responsables poden transformar aquestes situa­cions. A cadascun de nosaltres ens toca canviar si volem un altre camí. I per això cal humanitzar l’altre, veure’l com a persona. Cal escoltar la gran majoria que són a l’altre , que són bones persones, cíviques i amb ganes d’arreglar les coses: cal fer un esforç personal que ningú no ens pot estalviar, i trencar amb els estereotips. Això ens permetrà una mínima sintonia afectiva... i ­això, avui, és moltíssim! Un petit primer pas per reduir la fractura existent. Paral·lelament vindrà construir un nou relat col·lectiu, favorable a les institucions inclusives, la concòrdia, la cohesió social i l’amistat civil.

21 vistas