Cal tornar a Europa



COL·LECTIU TREVA I PAU

30/04/2018 - La Vanguardia

Catalunya ha gaudit, tradicionalment, d’un especial reconeixement dels països capdavanters de la Unió Europea. Un gran capital acumulat durant dècades, i en circumstàncies ben diferents.


En l’Europa que surt de la Segona Guerra Mundial, i comença a bastir el projecte europeu com el coneixem avui, Catalunya és considerada com una veu pròpia i diferenciada sota el règim franquista. La llengua i la cultura permeten projectar una personalitat matisadament diferent de la del conjunt d’Espanya. De manera paradigmàtica hi contribueix, per exemple, Homage to Catalonia de George Orwell, que gaudeix d’un gran ressò en la intel·lectualitat europea.


Una cultura que començà a projectar-se amb força en el món democràtic de la mà d’artistes de renom global com Pau Casals, Joan Miró, Salvador Dalí o Antoni Tàpies. Tot i amb sensibilitats polítiques diferenciades, incorporen la personalitat catalana a la seva obra.


Aquest reconeixement de Catalunya és coherent amb l’arrelada vocació europea del país. Una de les millors mostres la trobem en la resposta de la societat catalana davant les primeres passes del projecte comú europeu a la dècada dels 50. Aquells anys es constituí a Barcelona la branca espanyola de la Liga Europea de Cooperación Económica (LECE) i el Cercle d’Economia. No menys important fou el paper d’europeistes catalans en la introducció a Espanya del Movimiento Europeo que donà lloc al Consell Català pel Moviment Europeu.


És innegable que, des d’aleshores, Catalunya liderà el procés d’apropament, i posterior integració en l’aleshores Comunitat Econòmica Europea (CEE). No és una dada menor el fet que un partit polític català, Unió Democràtica de Catalunya, formés part de la Unió Europea Demòcrata Cristiana, amb responsabilitats de relleu i que va permetre, en ple franquisme, una interlocució vàlida amb els governs europeus més importants d’aquell signe polític d’Itàlia, Alemanya, i França durant la IV República. Una realitat que es manté fins a la recent crisi d’aquell partit, ocasionada pel conflicte que va obrir el procés.


En un context ja democràtic i com a membres de ple dret de les institucions europees, la política i la societat catalana van saber articular la projecció cultural i econòmica del país. Més enllà de fets singulars, com els Jocs Olímpics de 1992, iniciatives com la del Patronat català Pro Europa, conduït durant anys per Carles Gasòliba, resultà molt eficient en la representació i defensa dels interessos de l’empresariat català, arribant a conformar Catalunya un model per a altres regions europees, una referència avui llastimosament sacrificada.


Un dens patrimoni s’ha esmicolat en els anys més recents del procés unilateral. Només cal moure’s per Brussel·les, mantenir contactes amb alts funcionaris de la Comissió Europea, per copsar les sensacions, que oscil·len des de la sorpresa i la prevenció fins al refús, que desperta ara el nostre país, o bé observar com els dos últims presidents de la Generalitat, protagonistes del procés, han vist fracassats tots els intents d’assolir una mínima interlocució amb la presidència i els comissaris, quan en el passat aquesta era una pràctica habitual. Fins i tot, i això ja dona una idea del distanciament, les autoritats polítiques europees han deixat de venir a la que era una de les seves ciutats predilectes, Barcelona, per evitar veure’s cercats pels polítics, i interpel·lats pels mitjans de comunicació.


El que abans eren ponts s’han convertit en un fossar, i això perjudica i molt la capacitat d’autogovern perquè, des de l’inici de la via unilateral, qui de Catalunya necessita una interlocució amb Brussel·les, no acudeix a la plaça Sant Jaume sinó que mira, necessàriament, a Madrid.


En el seu llibre Notícia de Catalunya, Jaume Vicens Vives escrivia l’any 1960: “D’ací que la nostra vida col·lectiva sigui teixida per una successió de ressorgiments i decadències; que dissolguem en poques hores el treball d’anys de reconstrucció. I després, a començar de nou, lamentant l’ensopegada, però sense meditar sobre la mateixa, evitant plantejar-nos l’anàlisi política, social i espiritual dels fets...”.


Sembla que, malauradament, ha tornat a repetir-se el que assenyalava Jaume Vicens. Mentre comencem a meditar, com ell recomana, no podem esperar a refer el molt que s’ha trencat a Europa. Per això, un dels primers objectius d’un nou Govern a Catalunya ha de ser la projecció a Europa d’aquella cultura que uneix tots els catalans, i la defensa d’uns interessos econòmics que també responen al nostre interès general.


S’ha de posar fi a la insensatesa de pensar que la notorietat mediàtica obre portes a les cancelleries. Ans al contrari, el que ha fet és tancar-les i és poc responsable no veure-ho. No es tracta de ser conegut, es tracta de ser reconegut. Confondre la sort d’un home amb el bé comú d’un país és condemnar-lo a la periclitat humana.

23 vistas