Al voltant del maleït coronavirus


Article de Josep Antoni Duran i Lleida publicat a La Vanguardia el dia 27 de març de 2020.


Escric submergit en una rara sensació: vivim temps estranys, crítics, sens dubte històrics... i, amb profusa inquietud, em proposo de compartir algunes reflexions sobre el coronavirus. Lògicament no em sento capaç de fer-ho des de la perspectiva científica. Déu me’n guard! Aquests dies he tingut la sensació que darrere de moltes persones s’hi amagava un epidemiòleg o un estrateg politicosanitari que sabia en cada moment si les mesures adoptades s’havien aplicat amb diligència o, al contrari, resultaven desencertades o implantades a deshora. Que fàcil que resulta opinar sobre el que cal fer quan no es té la càrrega de la responsabilitat de fer-ho! Quanta raó que tenia Azaña quan deia: “Si cada espanyol parlés del que sap, només del que sap, es faria un gran silenci nacional...”.


Amb silenci o sense, la veritat és que aquests dies l’obligada reclusió ens ha donat temps per estudiar, llegir, pensar... i, fent ús de les noves tecnologies, conversar amb amics, fills i pares, que estan separats per la distància física que el coronavirus ens ha imposat. Les mateixes tecnologies que fem servir per intentar continuar actius en la nostra feina, llevat que hagi desaparegut temporalment, o potser definitivament. És molt probable que aquesta pandèmia consolidi l’ús d’internet en les pautes de les relacions humanes i que el teletreball guanyi terreny en l’espai laboral. Tot i això, resultaria convenient no perdre de vista que, en l’àmbit de la comunicació humana, internet no podrà substituir mai l’afecte que estimulen les relacions presencials Però sí, és cert que el Covid-19 està transformant els nostres hàbits i més que ho farà! I en alguns casos per a bé.


Totes les crisis deixen les seves cicatrius i les del coronavirus no seran menors. Sense acabar d’entreveure com seran les nostres societats després de la pandèmia, és fàcil intuir una metamorfosi irreversible. En l’àmbit econòmic tindrà conseqüències més importants que altres crisis recents. Les nostres societats no aguantaran més desigualtat. És significatiu que als Estats Units el principal problema del tancament de centres escolars hagi estat que centenars de milers de nens i nenes de famílies pobres s’hagin quedat amb l’estómac buit. Però de desigualtat n’hi ha a la Unió Eu­ropea, a Espanya... Afortunadament, en aquesta ocasió, el coronavirus sembla neutralitzar l’austeritat inclement imposada en les crisis del 2008 i del 2012. En cas de no ser així, una fragilitat social més gran trencaria definitivament l’equilibri de la nostra comunitat. I parlant de la Unió Europea, confesso la meva enorme preocupació pel seu futur. Durant setmanes ha estat la gran absent. Soc un europeista convençut, però costa de creure en Europa quan la resposta a la demanda de màscares, guants i ulleres que Alemanya i França van negar a Itàlia ha vingut gràcies a la Xina.

La crisi del coronavirus és una crisi global que requeriria una governança global per fer-hi front i, tot i això, no només no es genera, sinó que, inaugurant temps de remissió del globalisme, ni tan sols una organització suprana­cional com l’europea no és capaç de coor­dinar i impulsar una resposta. Si la Unió Europea no aconsegueix estar a l’altura de les seves responsabilitats, el coronavirus llegarà una gran desafecció cap al projecte europeu.


El filòsof Javier Gomá afirmava que la guerra a la pandèmia legitima l’Estat i debilita el nacionalisme no estatal. No m’agrada, però té raó. No m’agrada perquè és una de les causes per les quals els estats no han donat el comandament a les institucions de la UE per liderar la resposta a la crisi. Reforçant la sobirania dels Estats nació, aquests prefereixen aparèixer com a garants principals del dret a la salut i com a màxims gestors del procés, fins i tot a risc que la resposta sigui menys eficaç. Gomá es va referir també al fet que, per a alguns, el model de la Xina (sacrificar llibertat a canvi de seguretat i prosperitat) era l’exemple que calia seguir. I tampoc no m’agrada, ­però torna a tenir raó. Són molts els que intentaran sumar aquesta crisi a l’argumentari a favor de l’autoritarisme i en detriment de la democràcia. Caldrà recordar-los que sense sortir d’Àsia, democràcies com la de Taiwan, el Japó, Singapur o Corea del Sud han donat, des de la llibertat, una resposta més eficaç que la Xina: han encertat en el mètode, en els temps i sobretot han comptat amb recursos per combatre contra el virus.


I parlant de recursos, sigui quin sigui el balanç final, quan tot això haurà passat, caldrà esmenar greus errors del passat i ­posar a disposició de la sanitat pública ­alguna cosa més que aplaudiments: més ­recursos materials i humans. I, sobretot, més sensibilitat cap al valor social del ­personal ­mèdic i d’infermeria. Com deia un dels centenars de watsaps rebuts aquests dies: és hora de reconèixer que són aquests ­professionals, i no els futbolistes (es po-dria parlar d’altres), els nostres veritables herois.


Mentrestant, em quedo amb les paraules del papa Francesc: “Força i coratge. Ens veiem aviat!”.


És hora de reconèixer que són els professionals de la sanitat, i no els futbolistes, els nostres veritables herois

32 vistas