És possible discrepar?




Col.lectiu Treva i Pau. La Vanguardia 11 de gener de 2019

Les persones s’uneixen en comunitats polítiques que comparteixen narratives morals. Quan accepten determinades narratives queden cegues davant mons morals alternatius”. L’autor d’aquesta afirmació, Jona­than Haidt, ha estudiat per què tantes bones persones viuen dividides per la po­lítica i la religió. És clar que la qüestió no és únicament la del relat moral que forma la comunitat, sinó el paper que s’atorga a qui té un altre tipus de relat, a l’altre.


En les democràcies occidentals, que ­crèiem societats ja afermades per la raó i el dret, s’estan produint en els últims lustres inquietants i poderoses tendències a la ­polarització social entorn de qüestions ­polítiques.


La confrontació que es viu a Catalu­nya ha produït tal polarització de visions i ac­tituds, que una de les parts nega que aquesta polarització i segmentació sigui real, com pretén l’altra. Les esferes morals i els llenguatges de constitucionalistes i independentistes han arribat a allunyar-se tant entre si, que no només s’ignoren els arguments del contrari, sinó també el dolor que s’infligeixen uns als altres; “jo soc ferit per l’altra part, però el que jo faig no té per què ferir ningú, perquè és legítim”. I el dolor reforça els blindatges, la sordesa, la ceguesa i el desafecte, quan no l’odi.


És difícil percebre les ­distàncies entre marcs morals que són subjacents a ­idees polítiques oposades de persones que comparteixen ­entorn i vida quotidiana. En la vida familiar, ­laboral i ­professional es ­donen sovint divergències de criteri que acostumen a resoldre’s, si ­requereixen ­solució pràctica, mitjançant apel·lació a l’experiència, la tècnica o la prova i confrontació amb la realitat, que serà el millor i inapel·lable jutge de l’adequació de les alternatives en disputa. Generalment, els que discrepen en aquests àmbits comparteixen conceptes i llenguatge.


Quan cristal·litzen visions i estratègies polítiques enfrontades, els mateixos termes i conceptes adquireixen significats diferents; com passa sens dubte a Catalunya amb els termes democràcia, dret a decidir, presos, llibertat i tants altres. Així els debats no troben ni poden trobar un final, la qual cosa produeix una irritació creixent d’uns amb els altres que porta fàcilment a la pèrdua del respecte mutu i, fatalment, al ­rebuig d’escoltar qualsevol argument de l’altra part. Arribats aquí és imprescindible preguntar-se: què hem fet malament? És evident que no erren només uns. És pos­sible, en aquest punt, abandonar la idea que l’altre està boig, és un irresponsable, un enganyat pels seus líders, un frívol, un cec, un arribista o un ­feixista?


La dificultat del debat polític rau que els objectius i valors que mouen les parts depenen en una enorme proporció d’arrels intuïtives i afectives, i només en una petita part de la raó. Es configuren amb la personalitat i ho fan seguint pautes i estructures afectives reconeixibles.

Com aconseguir un diàleg efectiu entre persones amb substrats afectius tan oposats? Els seus cors i les seves ments en­foquen aspectes diferents de l’escena i en­ ­deixen d’altres en la foscor. Almenys per entendre’s caldria que cada part intenti il·luminar i reconèixer els seus punts cecs, aquells que habitualment no veu en la seva pròpia posició. Els punts cecs de l’altra part es coneixen i es pateixen com a obstacles (com és possible que no vegis que...?); els propis, no. Amb dos exemples n’hi haurà prou. Veuen els òrgans de l’Estat i els constitucionalistes catalans la passió regene­racionista que inspira la gran majoria dels ­independentistes, les seves ànsies de “fer país”, un país decent i eficient? La seva ­inacabable energia i tenacitat aplicada amb gran generositat a tasques cooperatives a favor dels seus objectius comuns? Veuen que van ser capaços de situar més de dues mil urnes en escoles malgrat la vigilància i els esforços en contra de les diverses po­licies i serveis d’informació?, i veuen el que això suposa i implica? Temem que no, no ho veuen.


Veuen els independentistes que l’idèntic valor sagrat que per ells té la preservació de la llengua catalana, té per l’Estat i els constitucionalistes catalans la preservació de la seva integritat territorial? Si ho veiessin, no hau­rien afirmat que pot can­viar-se amb la majoria d’un sol vot! Són només dos entre els molts punts cecs d’una part i l’altra. Necessitem vèncer les cegueses que ens imposen els nostres colors. Ho necessitem com a pas previ a la segona gran tasca que ens exigeix l’impasse actual.


Caldrà imaginar noves maneres de defensar els valors propis deixant espai per als de l’oponent, una ­vegada reconeguts. La ­imaginació creativa és la clau del pacte. La pau es negocia amb l’adversari. Re­dissenyant l’es­cenari. Estan en política els que són capaços de fer-ho?



Almenys per entendre’s caldria que cada part intenti il·luminar i reconèixer els seus punts cecs

24 vistas