És com l'aire...


Article del col.lectiu Treva i Pau, signat entre altres per Carles Losada i Jordi Alberich, publicat a La Vanguardia el dia 25 d'octubre de 2019.


Hi ha una cosa que és per a les societats el mateix que l’aire és per a les persones. Només percebem que l’aire és imprescin­dible per a la vida quan escasseja o ens falta. De la mateixa manera, les societats no són conscients en circumstàncies normals de la seguretat amb què es desenvolupa la tasca dels seus membres, de la previsibilitat amb què poden concertar els seus negocis i de les garanties que els brinda el sistema jurídic i l’entramat institucional de l’Estat. Les societats només s’adonen de la importància de la se­gu­retat quan aquesta els comença a faltar. I la seguretat, que té molts components, en té un de primordial: l’ordre públic. Pre­cisament allò que a Catalunya es veu fortament alterat.


I no només es percep molt aviat la fa­llida de l’ordre públic, sinó també la ­disminució o l’absència de seguretat en la titularitat dels drets i el desenvolu­pament dels negocis; un punt, aquest últim, que té una importància cabdal, ja que si bé és cert que el progrés econòmic el propor­ciona el mercat, aquest basa el seu correcte funcionament en la seguretat ­jurídica i de tot ordre, també la ciuta­dana. La con­clusió que se’n deriva és òbvia: la ­seguretat és per a la societat civil el mateix que l’aire és per a les persones. Quan falta, provoca la ruïna o el debilitament, per l’incompliment de les lleis i l’erosió i el descrèdit posterior de les institucions.


Què cal fer quan comencen a sentir-se els primers símptomes de falta de seguretat? Les exhortacions a la calma són inútils. Però disposem de mitjans per canalitzar la desraó: són les nostres lleis i les nostres institucions democràtiques.


Per què fracassen els països?, es pregunten els autors d’aquest conegut llibre, Daron Acemoglu i James A. Robinson. En la resposta destaquen la importància de les institucions. Aquestes són les encarre­gades de vetllar pel compliment de les ­regles del joc i les garants dels drets que cada societat considera essencials, de l’aire que tota societat necessita per viure. Admetem que les institucions de l’Estat espanyol són avui les pròpies d’un ­país pròsper i lliure amb una democràcia consolidada. Les seves disfuncions, nombroses i visibles, provenen més d’un mal ús que de mancances estructurals o ­orgàniques; i aquestes no porten la destrucció de l’entramat institucional de l’Estat. En canvi, moltes de les actuacions del Govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, propiciades per l’independentisme radical, estan erosionant fortament les institucions pròpies de ­Catalunya, començant per la Generalitat mateix , amb un risc cert de des­prestigi primer i de destrucció més tard. Les condicions extremes a què el Govern català sotmet la seva policia són un exemple d’aquesta autodestrucció.


Ernest Lluch deia –citat per Joan Esculies en la seva recent biografia– que “el problema polític del poble català no és no haver pogut arribar a l’autogovern, sinó que, una vegada que l’hem aconse­guit, no l’hem pogut consolidar. ­Tenint en compte aquesta dimensió ­històrica, no podem deixar mai de banda l’equilibri entre l’autoafirmació i el pacte necessari amb la resta de l’Estat”. En aquesta línia de ­pensament, el que va succeir l’any 1934 pot ser una bona prova de l’asserció de Lluch. I una cosa així ­pot passar d’aquí poc temps si es persisteix en l’enfrontament deli­berat com a única sortida a l’agònica ­situació actual.

El mal no rau en les institucions, sinó en la seva instrumen­talització per part dels que estan més obligats a la seva ­defensa i con­servació. Per què? Perquè el país prosperi. Això exigeix, sense ­oblidar els ideals, començar per cen­trar-se en la ­política de les coses con­cretes ­sobre les quals s’assenten el benestar dels pobles i la seva estabilitat.

El sentiment nacional té un caràcter reaccionari quan es basa en la contemplació d’un passat ideal –és a dir, ima­ginari– i l’erigeix en pedra de toc per ­sentenciar quins ciutadans s’adapten a la seva definició i quins no. En canvi, un sentit nacional viu, el que Alasdair ­MacIntyre defineix com la virtut cívica del patriotisme, està basat en la cons­trucció d’un futur comú, afrontar els problemes quotidians, disposar d’uns béns comuns sufi­cients i d’uns serveis col·lectius que funcionin. La idea nacional ­guanya el seu prestigi demostrant l’efi­ciència de l’administració autònoma, oblidant els miratges.


Tots hauríem de fer examen de cons­ciència: preguntem-nos si l’últim govern del Partit Popular va fer un mal ús de les institucions, deixant en mans del poder judicial un problema que l’Executiu havia de resoldre. I preguntem-nos també si l’independentisme ha soscavat les ins­titucions democràtiques fins a tal punt, que és possible pensar que si Catalunya fos independent demà, podria ser un ­Estat fallit.


Som a temps de rectificar, però el pendent que seguim pot portar el nostre país, les nostres nacions, al fracàs.


La falta de seguretat provoca l’erosió i el descrèdit de les institucions

Sin conexión. Se volverá a intentar en 6 s…Intentar ahora

4 views