Ànimes bessones


Article de Josep Antoni Duran i Lleida publicat al diari La Vanguardia el dia 20 de setembre de 2019.


Fins i tot coneixent l’enorme complexitat de la mitologia i la infinitat d’interpretacions desenvolupades al llarg de la història sobre el mite de les ànimes bessones de Plató, el simplificaré recordant que el filòsof grec va descriure que en l’antiguitat existien tres éssers diferents: masculí, femení i androgin. Aquests últims tenien dos rostres, dos sexes i quatre cames i braços i van ser castigats per Zeus dividint-los en dues meitats. D’allà sortirien les ànimes bessones que senten el mateix per la seva profunda afinitat. I que avui, al món global en el qual habitem, com canta Luz Casal, se­rien “almas gemelas que en un instante cruzan mensajes, cruzan fronteras...”.


En poques setmanes commemorarem el 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín i, amb ell, del triomf de la democràcia, que Fukuyama considerava “universalitzada com a forma definitiva de govern”. Però, tot i això, en el panorama polític ac­tual passa com si el mític Zeus conti­nués esquarterant andrògins, i les seves meitats –convertides en ànimes bessones unides en aquest cas per les patologies del po­pulisme i del dogmatisme– impactessin com asteroides sobre les nostres democràcies liberals.


No és la meva intenció refle­xionar ara sobre els mals que afecten la nostra democràcia. Recomano per això el brillant ­assaig El pueblo contra la de­mocracia, del professor Yascha Mounk. Ni tampoc no pretenc censar en aquest article totes les ànimes autoritàries que van conquerint el poder a costa de sacrificar les regles de joc de la democràcia liberal. Són moltes i molt repartides al llarg del planeta. Es podria parlar de Trump, de Bolsonaro... o recórrer el món, des de les Filipines fins a Veneçuela... I, per descomptat, no seria sobrer recalar a la nostra pròpia terra i analitzar el comportament i actitud d’alguns dirigents independentistes. Però em detindré expressament en dos estats membres de la Unió Europea, el Regne Unit i Itàlia. I, més concretament, en les ànimes bessones de Boris Johnson i Matteo Salvini.


Johnson ha estat i continua sent un actor fonamental del psicodrama del Brexit. Un còctel de populisme i dogmatisme és el que alimenta el seu procedir irresponsable i la mateixa crisi britànica. Per a ell, la UE és la font de tots els mals i és necessari sortir d’ella fins i tot “sense acord”. Discrepo, com ho fa l’historiador i periodista Max Hastings al Financial Times : “Cap dels seus problemes (desigualtat, insuficiència d’infraestructures, baixa productivitat, finançament de l’Estat de benestar...) està lligat a la pertinença a la UE”. Al contrari (com reconeix l’informe del Govern britànic Operació Yel­lowhammer ), l’únic que aconseguirà sortint de la UE és incrementar els seus propis mals.


Una cosa semblant passa amb Salvini. En la seva condició de vicepresident del govern italià, s’ha passat any i mig destil·lant eurofòbia contra les institucions comunitàries, a les quals responsabilitza de la immigració, i edificant sobre ella els seus al·legats racistes i xenòfobs. De fet, el detonant de la crisi de govern que ell va provocar va ser que els seus exsocis del Moviment 5 Estrelles votessin amb Merkel i Macron a favor de la presidenta Ursula von der Leyen.


Tots dos, Salvini i Johnson, tensen i provoquen el conflicte entre la sobirania popular i la sobirania parlamentària. Tots dos, de tarannà insolent i desvergonyit (Salvini, mojito en mà a les platges italianes, i Johnson, amb els peus a sobre de la taula de Macron), han desafiat les regles de joc que organitzen la vida política d’una societat moderna. Tots dos diuen defensar el poble contra el Parlament (clamen que són la seva autèntica veu i que els altres són uns traïdors, els sona?). El britànic, utilitzant la reina per al seu tancament. L’italià, manifestant-se a la porta de la Cambra de Diputats denunciant, com en els millors temps del franquisme, un complot de Brussel·les, Berlín i París contra Roma. Ànimes bes­sones que per la seva profunda semblança se senten salvadores dels seus pobles. Les pancartes que airejaven els seguidors del líder italià davant el Palazzo Montecitorio, amb el lema “Salvini, Uomo Divini salva l’Italia da questo casino”, podien haver-se repetit a escassos metres del número 10 de Downing Street, portades pels brexiters en suport del seu primer ministre.


Però malgrat Salvini, o més ben dit, gràcies a Salvini, avui Itàlia ha obert un període relativament positiu (amb permís del narcisista Renzi) i sens dubte molt millor que l’últim any i mig. A causa de la conversió euro­peista de 5 Estrelles, per al nou Govern italià la UE és la seva estrella Polar i Itàlia torna a entrar al seu cor decisiu. Les institu­cions (la presidència de la República i el Parlament) han aconseguit dominar l’ànima populista i autoritària de Salvini.

Al Regne Unit, el Parlament ha plantat també cara a les excentricitats de Johnson. El futur continua sent incert i complex per als britànics. Però al seu primer ministre, com a Salvini, li ha sortit el tret per la culata. En els dos casos la clau ha estat la fortalesa de les institucions. Just el que estem debilitant a Catalunya i en el conjunt d’Espanya.


Boris Johnson i Matteo Salvini tensen i provoquen el conflicte entre la sobirania popular i la parlamentària

59 vistas